13 de març 2015

Ara Voltaire fa vendre, ves per on i qui ho diria

L’últim número de la revista mensual francesa Magazine Littéraire exhibeix a la portada l’efígie de Voltaire i el títol “Je suis Voltaire”, com per insinuar que dedica un dels seus dossiers a l’autor. En realitat la revista ha canviat d’orientació i ja no publica aquells antics dossiers tan nodrits sobre autors reconeguts. En aquest número es limita a un sol article sobre el filòsof i reprodueix a continuació setze pàgines del seu Tractat sobre la tolerància, publicat el 1763. En la reedició com a llibre de butxaca a la col.lecció Folio (en venda a les llibreries de França per 2 €) s’ha convertit en un best-seller massiu arran dels atemptats gihadistes a París de fa dos mesos. Avui el nom de Voltaire torna a fer vendre i tothom se n’aprofita, però fins ara no havia estat dels més llegits ni considerats entre els filòsofs de les Llums que van precedir o acompanyar la Revolució Francesa del 1789 i els valors republicans. No hi ha ni tan sols una edició moderna de les seves Obres Completes. La reaparició de Voltaire com autor de moda ha estat per sorpresa. Pel que fa a la tolerància que propugna al tractat ara reeditat, es referia a la transigència racional en matèria d’idees religioses a una època en què la intolerància era vista com una defensa obligatòria de l’ortodòxia contra
qualsevol pensament que s’apartés de la veritat de l’Església catòlica i caigués per tant en l’error, en el mal.
Aquella actitud obscurantista i fanàtica va conduir a nombroses aberracions. Amb aquest llibret Voltaire irrompia a l’esfera pública com a herald de la Raó, arran del procés que va condemnar l’any 1762 i executar a Tolosa del Llenguadoc el ciutadà religiosament “desviat” Jean Callas, per la qual cosa es considera el filòsof com un dels primers intel.lectuals compromesos. 
Mantinc una vella simpatia personal per Voltaire. El director del meu penúltim curs de batxillerat a un col.legi religiós era un capellà que es distingia per la seva rudesa mental i material. Atribuir-li la condició de pedagog constituiria un insult al gremi. El recordo en el vociferant estat al què sucumbia i l’escumeta blanca que apareixia a la comissura dels seus llavis quan esmentava el nom de Voltaire, vist com l’encarnació del diable. Del diable francès, doblement pèrfid.
Als alumnes d’edat tan tendre no ens deia res aquell nom, però va aconseguir que alguns ens hi interesséssim. Amb el pas dels anys m’he convertit en un devot lector del Càndid de Voltaire. És un llibre que trobo angelical, mentre la figura d’aquell capellà la veig cada dia més sacrílega i clownesca. 
La cèlebre frase de Voltaire “La proposta honesta i modesta d’escanyar l’últim dels jesuïtes amb els budells de l’últim dels jansenistes podria portar les coses a alguna conciliació” s’ha de situar en el context de les guerres de religió a França, és clar. L’he recordada aquests dies.

0 comentaris:

Publica un comentari