21 de març 2015

Enrique Cadícamo, el lletrista de tangos que escriu cada dia millor

El compositor, pianista i contrabaixista argentí Jorge Sarraute i la seva dona Montse Pons van organitzar ahir a casa d'ells una trobada d’amics per homenatjar el poeta i lletrista de tango Enrique Cadícamo, amb l'acompanyament al bandoneó de Carlos Morera i els poetes Lito Sember i Jonio González al recitat. Em van demanar que preparés unes paraules sobre la vinculació de Cadícamo amb Barcelona i vaig dir això que segueix: “A algunes èpoques viatjava regularment a l’Argentina i quan tornava trobava a faltar el tango. L’estratagema de compensació adaptada a les meves possibilitats va consistir a dedicar-me a estudiar la història del tango a Catalunya i Espanya, de manera que vaig publicar tres o quatre llibres sobre el tema. La
principal sorpresa va ser que la història del tango aquí és molt més densa del que podia imaginar. D’entrada vaig comprovar que un il.lustre poeta i lletrista de tangos anomenat Enrique Cadícamo –autor de temes tan famosos com "Pompas de jabón", "Anclao en París", "Los mareados", "Nostalgias", "Madame Yvonne", "Garúa", "Niebla del riachuelo", "Muñeca brava", "Por la vuelta" o "Che, papusa, oí"—va qualificar textualment Barcelona de “tercera pàtria del tango”, després de Buenos Aires i París, per l’auge que vivia aquí el gènere quan ell hi va viatjar el 1928 i el 1931. 
Aquesta capitalitat mundial es devia a dues raons molt concretes. En primer lloc el port de Barcelona era l’escala obligada dels nombrosos músics argentins que es dirigien a París a través de les línies marítimes de passatgers, l’únic mitjà de comunicació existent aleshores entre el Riu de la Plata i Europa. Les seves escales portuàries es convertien fàcilment en actuacions als escenaris de la capital catalana. 
El segon motiu associat a la condició de Barcelona com a tercera pàtria del tango era l’estreta connexió que mantenia aquesta ciutat cosmopolita amb les modes de París, gràcies sobretot a la ràpida i moderna connexió ferroviària directa inaugurada el 1878 i a l’afrancesament tradicional de les elits socials i culturals catalanes. A Barcelona va triomfar aviat el tango perquè era una moda consagrada a París. 
El poeta i lletrista de tangos Enrique Cadícamo va néixer l’any 1900 a Luján, província de Buenos Aires. Als seus 28 anys, el 1928, va desembarcar per primera vegada a Barcelona amb un objectiu molt més precís que el caràcter mític del viatge a Europa: intentar cobrar els substanciosos drets d’autor que ja proporcionava la interpretació dels seus tangos per part de diferents orquestres a Barcelona i Espanya en general. Enrique Cadícamo va ser un dels primers lletristes argentins que va poder viure d’escriure tangos per a la moda nacional i internacional, que aleshores es trobava a un punt culminant. 
Va compartir el viatge del 1928 a bord de transatlàntic Conte Rosso amb els músics contractats pel pioner cantant argentí Pancho Spaventa amb la intenció de fer front a la competència als escenaris catalans de la llegendària orquestra argentina d’Irusta, Fugazot i Demare. Poc després d’instal.lar-se Cadícamo al prestigiós Hotel Orient de la Rambla barcelonina, desembarcava l’orquestra de Cátulo Castillo. 
“Con esta orquestra –va escriure Cadícano al llibre Mis memorias-- eran tres las que actuaban en Barcelona con satisfactorio éxito. A éstas se agregó otra nueva que terminaba de arribar de Buenos Aires, denominada Los Ases, de cuyos componentes recuerdo tan solo al cantor Juan Giliberti. Barcelona era la continuación de nuestra calle Corrientes. Todo lo que fuera argentino era de moda”. 
També va escriure cròniques del seu viatge al diari de Buenos Aires Última Hora amb l’eufòria del descobridor: “De un tiempo a esta parte, España està resultando la América de los argentinos que se dedican a la música criolla. Aquí hay ambiente para la canción argentina”. 
Durant aquell primer viatge del 1928, Cadícamo es va desplaçar de Barcelona a París per seguir els passos de Carlos Gardel i intentar introduir les seves lletres al repertori gardelià, la qual cosa significava multiplicar els rèdits dels drets d’autor. Ho va aconseguir. Carlos Gardel va arribar a interpretar fins a 23 lletres de Cadícamo durant la dècada compresa entre l’estrena de "Pompas de jabón" el 1925 i la tràgica mort del cantant el 1935. 
Precisament per oferir-lo al tanguista argentí més internacional, Cadícamo va escriure l’any 1931 durant un altre dels seus viatges a Barcelona el famós tango "Anclao en París", musicat per un dels guitarristes que acompanyava Gardel, Guillermo Barbieri. 
Enrique Cadícamo recordava a les seves memòries: “Recibí una carta de Barbieri desde Niza, donde me contaba el gran éxito que había tenido Gardel en el casino de Cannes. Esa misma noche, en el grill del Hotel Oriente, donde me había hospedado en el viaje anterior y en esta oportunidad, pedí papel y sobre de avión para contestar a Barbieri. En lugar de redactar la carta me puse a fumar pensando en otra cosa. Mi imaginación voló a Montmartre, donde había visto a algunos compatriotas aventureros anclados. Aquello podía ser un tema para la letra de tango que me había mandado pedir Barbieri desde Niza. Pedí café doble y coñac, encendí mi enésimo cigarrillo turco y me puse a escribir los versos de un solo tirón, en menos de una hora. Los había titulado 'Anclao en París'. Al día siguiente se la envié por avión a Barbieri”. 
L’èxit es va produir. Carlos Gardel va enregistrar "Anclao en París" aquell mateix any 1931 a la capital francesa, primera de les incomptables versions que coneixeria aquest tango per part de nombrosos cantants fins avui mateix. 
Un any després d’escriure el seu primer tango "Pompas de jabón", Cadícamo ja havia publicat el 1926 el primer llibre de poesia, Canciones grises. A més de lletrista, poeta i cronista, va ser efímer director de cinema, guionista i actor. Després de viure a primera línia tot un segle de tango, va morir vuit mesos abans de complir els cent anys d’edat, el 3 de desembre del 1999 a Buenos Aires.
Els tangos de Cadícamo han estat gravats per una infinitat d’artistes, però és probable que molt dels qui estem avui aquí no els tornem a sentir més amb la vibració, el talent i la vida que hi posava la cantant Elba Picó.
Res més, moltes gràcies”.

0 comentaris:

Publica un comentari