28 de març 2015

A Randa de Ramon Llull hi ha novetat: han renovat l’hotel

El puig de Randa suma dos mites de molt voltatge al cim d’una assequible talaia: és un dels miradors més bonics de Mallorca i Ramon Llull va tenir-hi l’any 1274 la il.luminació que el portaria a escriure l’ambiciós, autodidacte i heterodox sistema filosòfic universal destinat a predicar el cristianisme per mitjà del raonament i trobar la veritat interreligiosa i multicultural entre jueus, àrabs i cristians. Més que mística o sobrenatural, la il.luminació que li va encendre el cor m’ha semblat lògica i naturalíssima quan m’he allotjat aquests dies al santuari del puig de Randa, convertit fa poc en hotel homologat de preu abastable. A aquest indret el savi medieval conegut per “Lo foll” hi va fer construir una ermita. L’ermita es va transformar en
santuari de la Mare de Déu de Cura, la qual tenia “cura” dels joves novicis o estudiants que hi residien per aprendre els coneixements lul.lians. A partir del 1870 l’edifici es va veure abandonat. El 1913 va ser recuperat per dos frares de l’orde dels Terciaris Regulars Franciscans, que continuen regentant-lo. Però Llull no era un contemplatiu sinó tot el contrari, un apologeta.
El santuari sempre havia tingut hostatgeria. Els monjos hi allotjaven viatgers que compartissin més o menys el seu evangèlic estil de vida. A la Mallorca d’avui la pretensió resultava ruïnosa. Han acabat traspassant la gestió a una empresa hotelera que ha renovat les instal.lacions i les ha posades al circuit convencional. Ara es pot reservar allotjament al santuari de Cura, al puig de Randa, com a qualsevol hotel a través dels principals webs de viatges. 
El nucli urbà de Randa, al peu del puig, pertany al terme municipal d’Algaida. Des del suau cim de Randa, abocat en solitari damunt la plana reverdejant de Mallorca, s’albiren 30 pobles en totes direccions, des de Pollença i Alcúdia fins la llongada de la badia de Palma i la serra de Tramuntana. L’horitzó circular ofereix un espectacle d’extraordinària subtilesa, una visió benigna i delitosa del món que instrueix sobre tot allò que no s’aprèn als màsters, si la lluita entre el tel de boirines blanques i l’entrejoc dels vents ho facilita. 
A Randa s’hi descobreix un punt recòndit d’ancoratge del goig del desig i de l’ànsia de llibertat. Hi pren cos el parentiu de l’àngel de la història. El profit de la vida adquireix una tonalitat una mica més marcada, acompanyada per una música de fons una mica més afinada, pacífica i compensatòria. La piuladissa dels ocellets s’hi desplega amb una confiança desconeguda, si no desembarca de cop un autocar amb ses al.lots i ses nines de ses escoles o bé una host de ciclistes alemanys assedegats, que aquí proliferen. 
De Mallorca se’n poder dir coses molt gruixudes i alhora ben veres: que és la comunitat autònoma amb més polítics condemnats per corrupció, que l’especulació l’ha convertida en una Sicília sense morts (títol de l’última novel.la de Guillem Frontera), que el millor noucentisme literari el va protagonitzar l’Escola Mallorquina (Costa i Llobera, Alcover, Salvà, Riber), que els mallorquins parlen el català més sedós del món. 
Aquestes coses queden petites en algunes ocasions, per exemple asseguts a taula davant l’elevació d’esperit d’un Frit amb freixura de xot (xai), un Trempó amb sipi, un Tumbet o bé unes Sopes seques amb tota la infinita tendresa de l’hort acabada de collir i posada al damunt de la noblesa intacta del pa d’ahir per esponjar-lo, per amorosir-lo. Aquests prodigis culminants del que ara s’anomena cuina de proximitat difícilment es troben als restaurants de l’illa, ni tan sols al meu vell predilecte Molí d’En Gaspar, a Llucmajor. 
Ahir vaig menjar al restaurant Es Recó de Randa un Frit de consolació, per aferrar-m'hi com a un clau roent. A un país d’olivars tan generosos, el protagonisme de l’oli en el Frit s’ha de saber governar, fregir cada ingredient per etapes i eixugar-lo cada vegada en paper absorbent perquè no resulti feixuc: els daus de freixura (menuts de cor, pulmó o perdiu, fetge), els manats de “50 ombres de grells” (fines cebes tendres), les patates, el pebres i les carxofes (o bé pèsols, faves, mongeta tendra), amb el toc final del fonoll trinxat i la fulla de llorer per desengreixar i perfumar. Aquesta elemental clàusula de consciència no sempre es respecta, però a mi paladejar ahir el Frit em va fer tornar a pensar en la il.luminació terrenal de Ramon Llull. 
L'autor de Blanquerna és sense discussió la figura més europea de la cultura catalana. Tot i així el seu perfil apareix encara avui dintre d’una vaguetat llegendària, derivada de l’escàs pes de la cultura catalana a l’interior i a l’exterior del país. Lo Foll és un semidesconegut. El seu país encara no ha estat capaç ni d’editar les obres completes del que va escriure en català, malgrat el degoteig constant de publicacions de detall sobre el gran savi medieval. 
El principal coneixedor de Llull és el professor novaiorquès Anthony Bonner (resident a Mallorca des del 1954) i el seu exegeta més il.luminat el poeta barceloní Enric Casasses. Els professors Lola Badia i Albert Soler dirigeixen el Centre de Recerca Ramon Llull i la Base de Dades Ramon Llull a la Universitat de Barcelona, el consorci creat per diversos governs autonòmics per promoure els estudis catalans a l’estranger es diu Institut Ramon Llull, el grup Planeta atorga cada cada any un premi Ramon Llull de novel.la en català dotat amb 60.000 euros, conec un excel.lent pianista argentí de tango que es diu Gustavo Llull, però Ramon Llull continua sent un perfecte semidesconegut. 
Enguany es commemora el setè centenari de la mort del savi que va escriure en català (també en llatí i àrab) sobre Déu i el govern del món, fins a convertir-se en un dels primers arquitectes de la llengua catalana medieval i un dels pensadors a bastament citat pels filòsofs europeus. Però Ramon Llull continua sent una llegenda, un semidesconegut d’un semipaís semilletrat. La conversió en acollidor hotel homologat de l’hostatgeria del santuari de Cura al puig de Randa, on va viure la seva il.luminació, potser serà la notícia més concreta, panoràmica i indiscutible del setè centenari lul.lià. I la supervivència miraculosa del Frit mallorquí.

0 comentaris:

Publica un comentari