2 de març 2015

El diari Corriere della Sera, un vell amor

Les velles dames dignes no són immunes al pas del temps, simplement ho porten amb un escreix d’elegància. És el cas del veterà diari milanès Corriere della Sera, que segueixo des de fa molts anys amb un interès intacte, vist com a peça integrant del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà de jovenet gràcies al tren (abans que els vols low cost als aeroports de Malpensa i Linate ho convertissin en un desplaçament més assequible que anar a Puigcerdà, per exemple) estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el modern gratacels del Pirellone, el Castello Sforzesco i els canals urbans dels Navigli, però de cap manera no pensava renunciar a dues prioritats: veure la seu del Corriere della Sera ni que fos de fora i, en segon lloc, seure una estona a redós de l’obra culminant de
l’arquitecte renaixentista Donato Bramante, els dos patis bessons del Sacro Cuore que avui acullen l’efervescent moviment humà d’una universitat.
La seu del Corriere della Sera no té externament res de particular, encara menys sota la pioggerella o la nebbia típicament milaneses, però m’hi vaig aturar com davant d’un temple, d’un monument, d’un símbol. Ha estat un planter de grans periodistes i grans escriptors (s'acaben d'editar en castellà dos llibres derivats: les cròniques del Giro ciclista d'Itàlia publicades per l'escriptor Dino Buzzatti a aquest diari el 1949  com una autèntica descripció del país i una recopilació d'articles vibrants d'Indro Montanelli sobre la revolució hongaresa del 1956). La lectura d’aquest diari ens va ensenyar a alguns aprenents de l’ofici que fer periodisme no consistia només a redactar gasetilles, com podia semblar aleshores al meu país. 
El desembre del 1986 el director del nouvingut diari romà Repubblica, Eugenio Scalfari, va anunciar allò que portava esperant amb ardor durant deu anys: “Els anticipo una notícia: el mes de novembre Repubblica ha sobrepassat el Corriere d’una manera estructural i no pas episòdica. Ara ja és un fet: 505.000 exemplars de venda diària el novembre, contra 487.000 el Corriere i 405.000 la Stampa”. 
S’acabava de produir il sorpasso més famós d’Itàlia, després del cinematogràfic de Vittorio Gassman i del polític, no consumat mai, del PCI sobre la Democràcia Cristiana. La vitalitat de la premsa i de les editorials italianes és un espectacle que s’ofereix per pocs diners cada dia al quiosc. A qualsevol indret del país s’hi pot passar el dia llegint diaris i revistes sense el més mínim avorriment, la qual cosa representa un dels atractius del viatge a Itàlia. 
L’edició internacional del Corriere que es pot comprar cada dia a Barcelona és d’un format reduït. De vegades somnio un d’aquells bitllets aeris low cost als aeroports de Linate o Malpensa per llegir el Corriere en el majestuós format llençol original, com els bitllets de les lires d’abans. El Corriere envelleix amb una elegància milanesa envejable, indimenticabile
Pel seu cantó, els dos claustres bessons de Bramante a l’actual Universitat del Sagrat Cor representen una obra mestra renaixentista que reneix cada dia, quan hi irrompen els estudiants que l’utilitzen. Els meus millors matins milanesos els dedico a seure sota aquestes arcades i llegir el diari. Viatjar consisteix moltes vegades a buscar un lloc agradable per deixar de viatjar una estona i mirar passar el món.

0 comentaris:

Publica un comentari