18 de maig 2019

El melic és un món, per alguns el centre del món

L’any 1981 vaig publicar a Edicions 62 el llibre d’entrevistes L’art de mirar-se el melic a Catalunya, quan a l’editor Josep M. Castellet li agradava fomentar l’ambient cultural. El debat insinuat al títol ha decaigut, en canvi el principi que enunciava s’ha inflamat. Me n’ha quedat com a pòsit un interès per aquesta delicada cicatriu en forma de zero que queda per sempre enmig de la panxa després de tallar el cordó umbilical al moment de néixer. Diuen que no serveix de res, que només és un inútil productor de borra. Tot i així li mantinc una simpatia, ja sigui cultural, genètica o estètica. A l’estiu les noies adolescents s’obstinen a utilitzar bruses curtes per ensenyar-lo amb orgull, amb pírcing o sense. La llegendària dansa àrab del ventre ha passat a la història com a espectacle, ara mimetitzat a la vida general. Les cultures antigues l’utilitzaven com a símbol del centre de gravetat del món. Algunes pedres venerables eren qualificades d’omphalos mundi (del grec omphalos, melic). El del santuari de Delfos era especialment venerat. L’historiador i geògraf grec Pausanias deia que aquests punts omfàlics
representen el centre còsmic de comunicació entre el món dels homes i el dels déus.
La cultura científica ha tornat les coses al punt biològic estricte. Els més primmirats no l’acusen només d’inútil productor de borra. Puntualitzen que a nivell microscòpic representa una autèntica selva amazònica de bactèries vivents en cada persona, la jungla microbiana estudiada a l’informe “Belly Button Diversity” (BBB) per investigadors de la Universitat de Carolina del Nord. La pràctica totalitat d’aquestes bactèries de la pell no són nocives, simplement es refugien al melic com a lloc més arrecerat després de la dutxa.
En el terreny de la història de l’art també ha donat rendiment. A múltiples representacions pictòriques famoses d’Adam i Eva tots dos tenen melic, un fet herètic per a la doctrina religiosa oficial, atès que no havien nascut de mare. A la ciutat de Bolonya, qualificada amb motiu de “la rossa, la grassa, la dotta” (la roja, la grassa, la docta) afirmen que els tortellini van ser modelats a l’origen amb el melic de Venus...
S’han dit tantes coses de l’humil melic... De vegades penso que el mirem –els uns més que els altres— perquè és el rastre físic que ens queda del motllo.

0 comentaris:

Publica un comentari