14 de set. 2020

Ahir vaig levitar una estona a l’olivar del Jonquet de Cadaqués

Igual que la vinya, l’oli és una altra sang calenta de la terra i tot sovint un conreu ha cohabitat amb l’altre a cops de colze. Ahir vaig recórrer l’olivar que arriba fins arran de mar a la cala del Jonquet de Cadaqués, guiat per Joan Torres, la persona que el mena des de fa llargs anys. Aquests olivars compensen el defecte de no fer olor, de no exhalar la càlida aroma de resina de les pinedes, amb un altre fenomen encara més fi. El rínxol del vent regira les petites fulles en punta de llança (lanceolades) de les oliveres, el terbolí de l’aire fa giravoltar l’anvers d’un to verd fosc lluent i el revers gris platejat amb un miralleig prodigiós i arcaic, un centelleig d’accents molt subtils, un timbre sonor quasi belcantista
i un melodisme com els millors pianissimi de la Caballé. L’efecte és d’una claredat somniada, amb l’evanescència inherent als somnis. Les persones anhelants aconseguim en aquells moments no desitjar res, immersos en el bany de plata de les oliveres.
La glòria de l’olivera es produeix tot l’any, atès que es tracta d’un arbre de fulla perenne. Als olivars silenciosos hi trobo més pau que a un llac suís. A la seva ombra puc seure a escoltar la remor del pensament i cavil.lar fins l’hora de sopar. No hi ha pitjor desgràcia que ser insensible, i encara no sabem perquè les persones vivim menys que les oliveres.
Mentre recorria lentament ahir l’olivar del Jonquet em va venir als llavis -- no sabré mai per què—una cançó de Nicola di Bari:

Che colpa ne ho si el cuore è uno zingaro e va,
catene non ha, il cuore è un zingaro e va.
Finché troverà il prato più verde che c’è,
raccoglierà le estelle su di se e si fermerà, chissà…

L’aparell perceptiu i la consciència no passen només pel cervell, encara que als vells racionalistes això ens sorprengui quan ens puja als llavis el ritornello d’una cançó italiana a un olivar ordenat i silenciós, viscut per una estona com “il prato più verde che c’è”. (foto Josep M. Dacosta)

0 comentaris:

Publica un comentari