16 d’oct. 2020

Llum i glòria del Canigó, una vitalitat anímica

La llum jubilar de tramuntana és la que fa aparèixer el Canigó a l’horitzó alguns dies selectes, amb el dibuix enllustrat de les coses. La claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fan revenir les fonts del desig i el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Fomenten la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit i encantar-se amb el vol elegíac dels falciots per tal de creure trobar en aquests aleteigs un petit tresor. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A

l'hivern la lluor de la neu excitada pel sol dóna al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó actua com un reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments boirosos i els cels curts.
El paisatge sempre ha necessitat la mirada de la cultura per ser desxifrat, una mica de poesia deliberada per valorar-lo. La presència del Canigó a la nostra mirada deu molt al poema èpic de Jacint Verdaguer. A qualsevol país instruït els batxillers i els ciutadans en general sabrien recitar de memòria almenys els últims versos:


Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
Mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

0 comentaris:

Publica un comentari