6 de nov. 2020

Els grans avets es moren en silenci, massa silenci

No parlo dels avets de viver, immolats en massa cada Nadal. Parlo dels boscos de grans avets que servien per construir el pal major de les naus de vela i les bigues de les cases més sòlides. Aquests només creixen en autèntiques illes biològiques de refugi, a les obagues humides de boscos mediterranis i balcànics. A Catalunya gaudim del bosc d’avets més al sud d’Europa, al Montseny. Els científics alerten que aquestes nobles coníferes estan reduint el creixement a tot arreu per culpa de les variacions climàtiques, la pujada de temperatures i les sequeres. Els avets d’aquí sempre havien nodrit llegendes i rondalles. Formen

boscos que murmuren històries. També són terreny abonat de fongs, líquens, molses, falgueres, ginebrons, grèvols, boixos, tritons, lluerts, escurçons, pica-soques, mallerengues, pit-roigs, pinsans, merles, gaigs i alguna becada, així com mussols, òlibes, conills, guilles, toixons, mosteles, genetes, algun cabirol i, últimament, molts boletaires.

Ja no serveixen per produir carbó, llenya ni fusta d’ebenisteria, oficis i rendiments desapareguts que donaven al bosc una vitalitat i un trànsit no només vegetal. Els avets es van morint en silenci. Alguns hostals del Montseny, com l’Avet Blau a Santa Fe o Els Avets a Espinelves, potser conservaran un nom convertit en relíquia històrica vaga. Ningú no sabrà recitar el sonet de Guerau de Liost:

El faig és gòtic com l’avet.
Mes l’avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d’un gòtic primitiu.

0 comentaris:

Publica un comentari