10 d’oct. 2020

El Trocadero de París: un lloc bellíssim amb nom sinistre

Arran de la seva segona invasió en vint anys, les tropes franceses es van distingir l’agost del 1823 a la batalla del Trocadero, a Cadis. El ressò victoriós del fet donaria aquest nom castellà textual a la cèlebre a cruïlla urbana de sis grans avingudes de París i l'esplanada panoràmica sobre la torre Eiffel: la plaça i l’esplanada del Trocadéro. Els liberals espanyols reclamaven una monarquia constitucional o una república, la legió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís va tornar a envair-los, com Napoleó vint anys abans, per defensar el rei Ferran VII de Borbó. És a dir, per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, tradicional,
ben castissa i marginada. Aquella situació de facto s’allargaria indefinidament.
Un cop derrotat Napoleó a Waterloo, les potències europees (Anglaterra, Àustria, Prússia, Rússia i França) van decidir oposar-se a les vel.leitats constitucionalistes o republicanes. A la Conferència de Verona del 1822 aquella anomenada Santa Aliança va encarregar a França la missió de consolidar Ferran VII al tron d’Espanya, degut al lligam familiar amb l’aleshores rei Lluís XVIII de Borbó i que la implantació internacional de la Casa de Borbó afavoria la influència de França.
La nova invasió militar d’Espanya per un contingent francès de cent mil soldats seria coneguda com la dels “Cent Mil Fills de Sant Lluís” perquè el monarca Lluís XVIII va manifestar a la tribuna de l’Assemblea Nacional, en un rampell una mica místic: “Cent mil francesos estan disposats a marxar tot invocant el Déu de Sant Lluís [el canonitzat antecessor Lluís IX] per conservar al tron d’Espanya un nét d’Enric IV [fundador de la dinastia borbònica a França] i preservar aquell agraciat regne de la seva ruïna i reconciliar-lo amb Europa”.
En realitat va ser tot el contrari. L’anterior ocupació napoleònica durant sis anys i aquesta segona repercutirien en la marginació d’Espanya. Per exemple, la incapacitat de contenir les forces criolles que promovien la independència de les colònies llatinoamericanes tot aprofitant l’ensorrament espanyol a mans de Napoleó. Es va estroncar el corn de l’abundància del comerç colonial, que a Gran Bretanya finançava una part important de la revolució industrial. La hisenda espanyola va quedar despullada, incapaç de participar als profunds canvis econòmics de l’època. Aquí, en comptes del comerç exterior va irrompre el capital exterior i la subordinació. L'afortunada perspectiva urbana parisenca de la plaça del Trocadéro també evoca tot això.

0 comentaris:

Publica un comentari