7 d’oct. 2020

Josep Pla i Víctor Català, una distància per revisar

A l’instant de pujar l’altre dia a l’escenari de l’Auditori de Girona per rebre el premi Carles Rahola d’assaig entre aplaudiments del públic (una situació inusual per a mi), vaig canviar de cop el breu discurset que portava preparat mentalment. Vaig improvisar per tal de subratllar durant la meva intervenció dues coses que s’acabaven de produir damunt d’aquell escenari. En primer lloc, que pocs instants abans la Coral de Banyoles hagués fet cantar per una soprano la cèlebre ària de tenor “Nessun dorma”, de l’òpera de Turandot, perquè de tant en tant és bo mirar les coses des d’una perspectiva i un to diferents. En segon lloc, vaig fer meves les paraules que acabava de pronunciar, abans

de donar-me pas al micròfon, la membre del jurat que m’havia concedit el premi, Mita Casacuberta, biògrafa i estudiosa de Víctor Català. Reunir en un mateix instant escènic dos estudiosos de Josep Pla i de Víctor Català em va semblar de manera espontània l’oportunitat de manifestar públicament que aquells dos autors empordanesos, veïns i coetanis, s’havien ignorat olímpicament --fins i tot se'ls considera antagònics-- i que també en aquest punt és bo que de tant en tant mirem les coses des d’una perspectiva nova.

A la seva època, no fa tantes dècades, la mentalitat social dominant era molt més masclista que l'actual. No sempre ens adonem del camí que s'ha recorregut en aquest terreny. Tot i així focalitzar la distància entre Josep Pla i Víctor Català en una qüestió de gènere seria avui un altre error de l'actual mentalitat dominant, con una fatídica llei del pèndul. Em van tornar a aplaudir, amb cortesia.



0 comentaris:

Publica un comentari