Anys enrere els xinesos només disposaven a Barcelona de comptats restaurants de cuina del seu país. Tot seguit van començar a obrir botigues de roba barata a l’engròs al carrer Trafalgar. A partir d’allí s’han anat expandint per tot el barri de Fort Pienc i el Passeig de Sant Joan, al llarg de la Dreta de l’Eixample. Al meu barri n’estic voltat i això no m’ha molestat mai. Ara tenen bars, restaurants, supermercats, basars, botigues d’electrònica, perruqueries i gabinets de manicura (allò del “final feliç” es va estroncar amb rapidesa), oficines immobiliàries i tota mena de negocis. Una nova generació de xinesos i xineses joves, probablement criats aquí, han obert els seus bars de trobada. Abans representaven un exotisme, ara una comunitat barcelonina més. La proliferació pot cridar l’atenció, però la convivència s’ha revelat absolutament normal. En una ocasió un veí de tota la vida em va dir que havíem de signar una petició a l’Ajuntament perquè s’impedís la seva concentració a un sol barri, atès que això podia “devaluar els nostres pisos”. La seva idea em va semblar una bajanada i, educadament, li vaig contestar que a mi no em feien cap nosa ni m’havien fet cap mal. Ara inclús me n’alegro, de la seva presència. Alguns comerços de barri ja no hi serien si no fos per ells. Hi detecto graus molt diferents d’educació i d’integració, però això és comú a qualsevol origen. Acostumen a ser especialment simpàtics i em contesten “Bon dia” quan els adreço un “Bon dia”. És més del que puc dir d’alguns veïns de tota la vida.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada