Es molt difícil aguantar-li la mirada a un duc, un mussol, una òliba, un xot o un gamarús --cinc ocells emparentats-- per la potència dels seus ulls i perquè difícilment es deixen veure, excepte si es troben en captivitat com a la foto adjunta. Això no significa que no hi siguin i que no ens mirin. Més que una visió estereoscòpica o capacitat d’integrar en una sola les dues que ens arriben per cadascun dels ulls (aquesta també la tenim els humans), es tracta de la potència hipnòtica, ferotge en aparença dels seus ulls desorbitats, d'un color taronja pujat i lluent, encara que sigui un atribut purament llegendari. En realitat els grans glòbuls oculars dels ducs, mussol, òlibes, xots (també dits xibeques) i gamarussos no són capaços de cap moviment dintre de l’òrbita, com sí que fem els humans (a canvi poden girar el cap fins a 270 graus, a diferència dels humans). Vistos de prop destaquen per la prominència i el cromatisme dels ulls, però són aus nocturnes que es guien sobretot per l’oïda finíssima, capaç de detectar la remor d’un ratolí, un conill, una perdiu o un tudó i caçar-los sense a penes necessitat de veure’ls.
La força de la seva mirada és un mite, un mite atractiu. Les actuals monedes d’un euro encunyades a Grècia porten l’efígie del mussol, perquè era el símbol distintiu de la deessa protectora Atena, de la qual pren el nom la capital. A Catalunya hi viuen de manera estable a zones aïllades (un centenar de voluntaris compten cada any les parelles que nien al cap de Creus, actualment una quinzena). Solen cantar durant les nits llargues i crues d’hivern, quan s’aparellen, amb un característic udol greu i curt. Són més fàcils d’escoltar que de veure.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada