25 de gen. 2015

La poesia blanca trobada a Delfià, ahir amb tramuntana

Ahir vaig anar amb amics a voltar la poesia blanca de les basses de Delfià, veïnat de Rabós (Alt Empordà) que compta 18 habitants censats als voltant de l’església de Sant Romà, una d’aquelles capelles del romànic pirinenc supervivent des del segle XI, cofada amb un deliciós campanaret d’espadanya. Anava amb tres autoritats de primer rang: el biòleg divulgador Josep M. Dacosta, la mestra i exalcaldessa socialista de Rabós Rosa Maria Moret i el director de la revista Alberes, especialitzada en aquests topants, David Pujol. L’indret no té bar, restaurant ni cap mena d’establiment públic. Té una cosa millor: la làmina d’aigua de les basses de Delfià o del mas Faiet, la qual reflecteix l’ermita, el mas i el cel de tramuntana contra la tela pintada de la serra de l’Albera, més concretament del Puig d’Esquers, com una aquarel.la absolutament única en el sentit més gran, senzill i inusual, on la grandesa
habita amb tota comoditat dintre de la petitesa, als antípodes dels decorats de franquícia clonada. Bufava una tramuntana que eixamplava la mirada, els pulmons i l’ànima.
Com totes les zones humides d’aiguamoixos, el flux sanguini d’aquestes basses fistonejades de prats grassos i velles alzines són un petit paradís generalment imperceptible als profans. Eren terreny de miasmes, mosquits i bandolers. Després la ramaderia i l’agricultura als camps assecats va posar-hi una mica d’ordre reditici.
Avui constitueixen una relíquia destinada als visitants, en aquest cas els visitants capaços de discernir els valors amagats, malgrat trobar-se al costat de la carretera: ciclistes, caçadors, ornitòlegs o amants dels grans petits paisatges com ara nosaltres quatre, que tenim pulsió de col.leccionistes d’instants afortunats (a força de provar-ho amb insistència) i d’escenaris naturals dotats amb capacitat de transmissió emocional intravenosa, com si hi trobéssim un sofà acollidor de la mirada o un llit de matrimoni per asseure-hi l’ànima i percebre que hem encertat la postura capaç de desentumir la cera tova dels dies sedentaris, la línia torta del destí, la immunitat passional acumulada, els treballs mal pagats de la nostàlgia, el filament de coure que curtcircuita la sotsobra d’aquells altres dies de front despoblat i parpella fluixa que amb prou feines incuben la fase de crisàl.lida de les coses, a l’espera de donar llum a algun fruit, donar veu a alguna exclamació, donar cos a senyals de vida, donar alegria al pas del temps. 
La felicitat, com tothom sap, és un treball interior, de dins a fora. Paisatges, amistats i converses dibuixen la maqueta del paradís terrenal possible amb un ritme poètic sobri i no per això menys espurnejant. És una qüestió de l’actitud en lluita contra l’aptitud. En aquestes caminades amb amics s’hi poden experimentar instants de beatitud en què creiem entendre alguna cosa, la fràgil esperança de la regeneració del temps, el sentiment tenaç de desitjar la vida amb tots els seus pecats, tant els originals com els afegits. És la poesia blanca dels moments enlluernats per la fulguració sobtada de les preguntes que no sempre es poden expressar, les fotos que no sempre es poden fer, les frases que no sempre es poden escriure i que alguns dies compareixen de manera palpitant, per sorpresa. 
A les basses de Delfià la tramuntana hi posava ahir com a teló de fons acústic una fonda música d’orgue transcrita per a un delicat clavecí. Les aus migrants hi fan parada els dies massa ventosos, a l’espera de tramuntar el Coll de Banyuls. Les aus aquàtiques se n’aprofiten igualment de tant en tant: esplugabous, martinets blancs, bernats pescaires, esparvers cendrosos, ànecs collverds, algun milà reial. No hi nien per por dels gavians ni hi hivernen per por dels caçadors. Els Aiguamolls de l’Empordà els ofereixen més comoditats a una cantonada de distància. 
Ara bé, l’ingredient indispensable de la percepció de la poesia blanca a les basses de Delfià no és només l’actitud ni la predisposició de la mirada. L’esmorzar de forquilla previ al bar de carretera de la cooperativa de Garriguella, amb vi de la terra i cafè corregit, proporciona l’estat d’esperit sense el qual tota la resta resultaria imperceptible, acerb i inofensiu. Les passions i els reflexos també s’han d’alimentar amb un mínim de delicadesa.

0 comentaris:

Publica un comentari