23 de gen. 2015

Argentina: t’estimo molt, però “aflojá un poquito”

L’aparent suïcidi del fiscal argentí que l’endemà havia d’informar al Parlament sobre les seves indagacions a propòsit del grau d’implicació del govern en l’encobriment dels autors de l’atemptat terrorista que va costar 85 morts l’any 1994 a l’entitat jueva AMIA de Buenos Aires ha tornat a disparar les freqüents alarmes sobre la seguretat jurídica que ofereixen les institucions democràtiques argentines. Les alarmes poden ser justificadíssimes, però no són innocents. S’inscriuen en la lluita dels últims anys (dels últims segles) entre les poderoses forces oligàrquiques i les que no s’hi sotmeten del tot, com és el cas del govern peronista de
la presidenta Cristina Fernández de Kirchner. També s’inscriuen en la lluita secular entre els funcionaris raonablement honrats i els corruptes de tots els nivells, entre els quals els més altament situats exerceixen una influència exponencial.
Els antics colonitzadors hispànics no acostumem a ser vistos a l’Argentina com a afectuosos dispensadors d’opinions, encara menys de consells sobre qualitat democràtica. Això no obsta que alguns descendents molt indirectes d’aquells colonitzadors puguem haver establert llaços afectuosos amb aquell país, alhora que ens revoltem contra la corrupció que pretén embolicar-se amb la bandera al nostre o a qualsevol altre. Jo estimo l’Argentina, un sentiment contrari a la indiferència. 
Les últimes dècades, ja fos en dictadura militar oprobiosa o en democràcia parlamentària, no li han estalviat tota mena de sismes, dels quals n’ha sortit a empentes i rodolons i amb els mecanismes institucionals posats a prova. Els últims anys del president Néstor Kirchner i tot seguit de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner s’han caracteritzat per una àrdua, lenta i combatuda posada al dia de la política peronista.
Ningú no ha sabut mai en què consisteix el peronisme, excepte en un aspecte: desagrada molt a l’oligarquia. Fins i tot aquesta única pauta té excepcions, per exemple el mandat del president peronista Carlos Menem, heroi de les privatitzacions i del relativisme moral. Els nombrosos seguidors de la variant actual, la “generació K” dels kirchneristes, encara canten a les dates assenyalades el “Perón, Perón, qué grande sos”, però han defensat un model propi. 
Aquest model s'ha vist atacat aferrissadament per tota mena de poders fàctics (el diari Clarín és el de més difusió en castellà del món), des de fora del seu camp ideològic i també des de dintre per les dissensions internes o els interessos particulars. El kirchnerisme governa contra vent i marea des del 2003 i ara es troba a les portes d’eleccions presidencials l’octubre vinent, amb nous candidats encara en pugna per la nominació. 
El sospitós suïcidi del fiscal Alberto Nisman acaba de posar la cirereta a la dècada kirchnerista i d’accentuar la peremptòria necessitat de sanejament democràtic de les institucions públiques i de les mentalitats ciutadanes, començant per les que es troben en posició de donar ampli exemple públic. La democràcia i l’Estat de dret, igual com el peronisme, han conegut infinites versions i perversions, però encara volen dir alguna cosa. És difícil que un Estat no tingui clavegueres, per tant ha de procurar tenir-les com més netes i controlades millor.

0 comentaris:

Publica un comentari