20 de gen. 2015

Elogi breu i convençut d’un dia de color gris

Ahir feia un dia gris i vaig pensar que aquest color té mala reputació per alguna raó infundada. La grisor s’utilitza com a sinònim de monotonia o mediocritat, com si aquest to de la gamma cromàtica equivalgués al blanc brut, al mig dol, a un to apesarat, sord, àton, indecís, macilent, desesmat, lívid i plomís. Tot això és un error vulgar. No valorar la riquesa del gris és un problema de matèria gris. Representa un dels colors de més plenitud, el dels matisos més subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris significa un art major: del gris perla quasi translúcid i l’exquisit gris platejat fins el xarolat, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic i lluent de l’estany... És el color majestuós de les oliveres i de la ciutat de París. Amb això està tot dit i n’hi hauria
d’haver prou per rebatre la llegenda infundada.
Vaig llegir al diari que precisament ahir, a més a més de plovisquejar, era el “Blue Monday”, el dia considerat per alguns psicòlegs estrafolaris com més trist de l’any per una fórmula matemàtica que combina variables com ara l’acabament de les festes, l’arribada del fred i la “costa de gener” econòmica. Al món hi ha respectables gustos i teories per a tot, naturalment, sobretot entre aquells que confirmen la vella dita de “Qui no té res a fer, el gat pentina”. Ahir devia ser un bellíssim i ronronejant gat persa de pèl gris, tan sedós.

0 comentaris:

Publica un comentari