21 de gen. 2015

Qui té criteri i duros, fuma puros (de tant en tant)

No dubto que fumar perjudica la salut i que deixar de fer-ho és una decisió sàvia i gratificant, per això crec que hem de restituir al tabac la condició de ritu excepcional, de celebració ocasional, de plaer assaborit esporàdicament, com qualsevol altre plaer no rutinari. Confondre l’addicció al tabac industrial del cigarret amb el fet de fumar de tant en tant un puro de qualitat (cigar enrotllat a mà amb fulla llarga, no amb picadura) seria com equiparar un alcohòlic amb un enòleg. Les campanyes de les autoritats sanitàries contra el consum de tabac tenen un fonament indiscutible, però també són escandalosament hipòcrites. Resulta evident que la millor opció per a la salut és no fumar, de la mateixa manera que ho seria renunciar a altres
hàbits perjudicials: respirar a ciutats declaradament contaminades per damunt dels límits legals, a l’estrès, al sedentarisme, a l’obesitat, a l'abús de l'alcohol o a les dietes desequilibrades, per esmentar-ne només uns quants de reconeguts.
El tabac s’ha vist convertit en el primer cavall de batalla contra el qual les autoritats reguladores no han admès el principi de moderació del consumidor, de responsabilitat individual ni de contrapès entre avantatges i inconvenients, com ho fan amb tants altres hàbits nocius. Fumar ha estat declarat un vici intrínsecament pervers sense matisos ni pal·liatius, amb un radicalisme que amaga la seva inutilitat. El prohibicionisme és un brindis al sol que més alça la veu com menys incideix en la realitat. 
Les campanyes sanitàries tenen els seus nuclis integristes, capaços d'encunyar eslògans estrafets com ara que la droga que causa més morts arreu del món és legal o que la meitat dels fumadors moriran prematurament per culpa seva. El febrer del 2005 va entrar en vigor a Espanya i a més de cinquanta països el pla de l'Organització Mundial de la Salut de control i restricció de la venda, promoció i consum de tabac. Els seus promotors van tenir el desvergonyiment d'afirmar que seguia el model del Protocol de Kyoto de lluita contra la contaminació ambiental del planeta, aplicat com se sap de manera irrellevant enfront del problema que pretén combatre. 
L'Organització Mundial de la Salut reconeix que, malgrat totes les mesures restrictives que els governs signataris s’han compromès a aplicar, el consum de tabac disminueix tan sols d'un 1% a un 2% anual. L’estret marge conté un desequilibri flagrant en detriment dels països pobres, als quals accedir a la capacitat adquisitiva d'un paquet de cigarrets (sobretot si són americans o d'importació) encara representa un signe d'estatut social. A aquests països el consum de tabac es dispara per damunt d'allò que s'estalvia als altres més desenvolupats. El segle XXI el cigarret està destinat a quedar vinculat a la pobresa des d'un punt de vista geogràfic, social i cultural. No pas a veure's escombrat, ni de bon tros. 
Les mateixes autoritats admeten que el benefici per a la salut pública de la davallada del nombre de fumadors al països desenvolupats es veu anul.lat per la duplicació durant els últims vint anys dels perjudicis de l’obesitat, derivada de l'opulència alimentícia i de la manca d'exercici físic. La disminució del consum de tabac no significa una millora correlativa de la salut individual i col.lectiva, la qual depèn de molts altres factors menys satanitzats. La parcialitat de les campanyes sanitàries centrades en un sol dels vicis estesos en la societat, presentant-lo com el pitjor, deixa de banda altres contaminacions i malalties difícils de combatre sense atacar grans poders fàctics del teixit econòmic. 
La visió social del tabac hauria d'admetre la possibilitat d'un sentit individual de moderació, de consum responsable, com en el cas de l'alcohol, primordialment a través de la modalitat originària del cigar o puro ocasional. Les campanyes indiscriminades contra el tabac van néixer als Estats Units, igual com l'invent industrial del cigarret. 
Fumar un puro representa el bastió del plaer del tabac, la cultura del fum ritual, festiu i amb sentit, com ho havia estat sempre. Fumar un puro alenteix el pas del temps, relaxa, trenca l'esclavatge de la pressa, l'excitació de la velocitat i la saturació del consumisme. Aquest tabac de qualitat forma part d'una arrelada cultura de la mesura i la divagació, del diàleg i les reflexions compartides, de la contemplació de la vida a través de les volutes que esmolen la mirada. El tabaquisme és una cosa, la tradició del puro una altra que no mereix ser confinada a les narcosales. 
El ressò que va obtenir el meu llibre Cigars, la cultura del fum, publicat per Edicions La Magrana el 1998 i avui descatalogat, m'ha portat a aprofundir en l’especialitat, amb una convicció en augment sobre la possibilitat de deixar de fumar compulsivament el succedani industrial del cigarret i tornar a fumar el tabac de qualitat amb criteri, aquells dies que el moment s'ho mereix, que anhelem l’instant fugaç de trobar algun sentit i entendre alguna cosa entre les volutes del fum aromàtic.

0 comentaris:

Publica un comentari