30 de gen. 2015

Escoltar el ritme lluminós dels versos de Hölderlin, no només llegir-los


El jove es dirigia un dia d'estiu a Biniali, a la costa sud de Menorca, amb el manuscrit sota el braç de la seva traducció al català de l'Hiperió de Friedrich Hölderlin. Anava a casa del mestre Santiago Olives a demanar consell. Es van acomodar amb un refresc de llimona al jardí, un hort voltat de parets baixes i puntejat per quatre arbrissons. El mestre, en comptes de disposar-se a rebre les preguntes del visitant, va demanar-li de llegir en veu alta alguns fragments de la traducció. I el visitant va dir: "La terra estimada de la pàtria torna a omplir-me de goig i de tristesa. M'enfilo cada matí als cimals de l'istme de Corint i, com l'abella entre les flors, la meva
ànima vola sovint d'un mar a l'altre: el mar que a dreta i esquerra banya, amorós i fresc, els peus de les muntanyes enceses".
A la versió definitiva d'aquesta arrencada del llibre, la traducció feta per Jordi Llovet va variar lleugerament. M'hauria agradat assistir a la lectura en veu alta al jardí del professor Santiago Olives, al col.loqui entre dues figures de generacions diferents: el millor traductor de Plató --alhora savi en romanticisme alemany i poesia clàssica anglesa-- i el traductor rigorós i apassionat de Hölderlin, Kafka, Rilke, Musil, Schiller, Valéry, Flaubert.
Sóc dels que pensen que la literatura i en especial la poesia hi van perdre amb l'invent de Gütemberg, amb l'abandonament gradual del recitat, de la paraula en expressió genuïna. Jordi Llovet declama de manera brillant, com saben els seus alumnes i els seus amics. Ell afirma que prefereix el sonet per damunt d'altres formes literàries perquè els catorze versos tenen la llargada justa per ser llegida en veu alta al llarg de la distància que li permet el corredor de casa seva (dedueixo que la meva inclinació per l'epigrama deu estar relacionada amb les dimensions del meu pis). 
De petit encara vaig conèixer escadussers rapsodes professionals, vull dir que recitaven poesia en públic com a activitat especialitzada. L'ofici s'ha extingit pràcticament. Ara només reciten en veu alta alguns il.lustrats en privat. Si ho fan bé, la raresa esdevé una joia. S'ha de saber jugar amb el ritme fonètic dels accents, fer sonar la rima sense cantarelles. Imagino que la lectura de l'Hiperió per part de Jordi Llovet al jardí menorquí del professor Santiago Olives va ser un gran moment de la literatura, de la paraula. 
En una ocasió passejava per la ciutat italiana de Trento --l'esplendor renaixentista de la qual remet al període en què era governada per un bisbe— i vaig recordar una frase de Jordi Llovet al llibre de converses de la col.lecció Diàlegs a Barcelona: "Hi ha tres elements de la ciutat que sempre m'han semblat imprescindibles: un bisbe, una gran biblioteca i una sauna". 
El bisbe que governava Trento va estar perfectament a l'altura dels prínceps d'altres ciutats italianes, les biblioteques i les saunes suposo que també. En tornar a Barcelona, vaig trobar al correu unes dècimes que m'enviava Llovet en resposta a la participació de naixement del meu fill petit. Li ho vaig agrair, però llegides per mi no feien el mateix efecte.
Ara acaba d’editar-se una nova biografia de Hölderlin, La vida en verso, escrita per Helena Cortés Gabaudan, a l’editorial madrilenya que s’anomena precisament Hiperion. La vida del “boig de Tubinga” va ser amarga, però va deixar versos vitals. A l’entrada de la torre on va viure reclòs tota la segona meitat de la seva vida, fa poc es veia un pintada espontània: “Hölderlin war kein Narr”, Hördelin no estava boig. 
Alguns dies sento la necessitat d’escoltar poesia ben dita, no només llegir-la. És difícil.

0 comentaris:

Publica un comentari