12 de gen. 2019

Ahir vam anar a vetllar el poble difunt de Sant Marçal de Quarantella

Ahir vam anar amb Quim Curbet a vetllar el poble difunt i digne d’elogi de Sant Marçal de Quarantella, veïnat deshabitat del municipi de Vilademuls que una immobiliària ha posat a la venda al preu sumptuós de 2 milions d’euros per vuit cases a restaurar. De pobles deshabitats n’hi ha més d’un centenar a Catalunya, sobretot al Pirineu desposseït. El fenomen és menys corrent a la plana de la província de Girona, al terraprim que uneix el Pla de l’Estany amb l’Empordà, escenari suaument ondulat i drenat per múltiples rieres que aboquen al Ter, ben comunicat a 20 km escassos de Girona ciutat, amb vistes al Canigó. Encara que ni
tan sols així no acabo d’entendre el preu.
Vilademuls sempre ha estat un terme extens, atípic, recargolat. Suma 800 habitants a vuit veïnats escampats com els balins d'una perdigonada. El que dóna nom al conjunt només té 70 residents, mentre que San Esteve de Guialbes, Vilafreser, Galliners, Vilamarí i Terradelles ronden el centenar.
El veïnat de Sant Marçal de Quarantella ja no en té cap i les cases busquen un sentit a l’existència amb una força estranya i persistent, amb dolçor i dolor, bellesa i crueltat, tendresa i soledat, noblesa i discreció, carisma i derrota.
El vent de tramuntana esbandia ahir un cel enorme, clar i tibat, pintat amb una blavor resplendent, una lluminositat etílica. El sol daurava la pedra nua de les cases deshabitades.
La quietud de l’indret contenia un silenci rivetejat per les regirades del vent, la coïssor de l’aflicció sobreposada a l’expressió muda de la recança de la solitud i l’estrebada de la mort. Una fressa buida s’arremolinava als contraforts i capcers. Més que estranyesa o desencís, el nostre recorregut de Sant Marçal de Quarantella va adoptar de manera espontània una solidaritat presencial ben poc desolada.
Vam anar a dinar al restaurant La Serra de Sant Esteve Guialbes, obert per Narcís Rost Costa i la seva dona Primitiva Jordà Dorder, ara regentat i ampliat pel fill Josep. Al costat del menú del dia, la carta proposa pollastre amb escamarlans, menuts d’ànec amb múrgoles, pintada amb ceps, costelló amb salsifís. És d’aquells establiments de cuina arrapada a la vida biològica, allunyada de l’especulació dels milions d’euros de tots els regnes d’aquest món, reformes a part.

0 comentaris:

Publica un comentari