26 de gen. 2019

Can Reixach a la Vall del Llémena, grandesa de les petites fondes de bosc

Ahir l’amic Quim Curbet em va portar a dinar amb una devoció particular a la fonda Can Reixach, al peu de la carretera que travessa la vall del Llémena, un dels grans boscos de rouredes i alzinars més acostats a la ciutat de Girona i per tant destinació tradicional dels dinars campestres dels gironins. Vaig creure entendre per què m’hi portava. No era pas perquè Can Reixach fos la casa natal de Josep Roca, el pare dels tres germans Roca del restaurat gironí celebrat mundialment. Crec que va ser per mantenir la sorda lluita de concepte entre els petits restaurants de carretera i els guardonats com a millors del món per les
revistes especialitzades.
El cuc malsà de l’opulència vanitosa corca la flor de la victòria d’aquestes petites fondes populars, les entela amb un vel de desdeny, pretén convertir la proesa de la seva supervivència en anècdota marginal. Els amors traïts per caprici són els que dolen més, igual com la crueltat gratuïta dels homes enfront de la crueltat calculada del destí.
No és que aquestes fondes també siguin filles de Déu, sinó que potser són les úniques filles del Déu primigeni. Viuen al llindar del bosc com una flor salvatge, expressen la necessitat de retrogradar-se lleugerament dintre de l’esbojarrada escala evolutiva dels homínids per tornar a valorar un rostit com el prodigi quotidià que és, l’autèntica harmonia del cosmos capaç d’amansir la fera dels consumidors compulsius d’esperances vanes i tatakis.
L’escenari del bosc està més o menys igual, però l’obra que s’hi viu ha canviat molt. S’ha fet ociosa, per no dir extinta. El bosc ja no és subjecte històric, sistema de producció, mode vida ni lògica econòmica. És una àrea d’esbarjo al.legòrica, un lloc estrany al qual s’escolten els ocells en comptes del piular dels WhatsApp. La paraula bosquetà ni s’utilitza o la confonen amb bosquimà. Però les fondes de bosc es mantenen, nodrides per les incursions ciutadanes.
El secret del domini del foc també es descobreix a aquests hostals joiosos que contemplen de biaix l’avanç de les forces del progrés i rellegeixen cada dia la Ilíada a les seves cartes i menús amb una agudesa sapientíssima, tan admirable com els millors restaurants del món. Són el que queda viu del bosc, mentre els arbres bressolen amorosament la resta.

0 comentaris:

Publica un comentari