17 de set. 2012

El vell invent grec de la democràcia encara pot servir (i 2)

La noció grega de democràcia, de ciutadania governada per regles consensuades i no per la llei del més fort, va representar una evolució crucial, un pas de gegant en la història de la humanitat. Vint-i-cinc segles després aquella noció manté l’empremta, la vigència de principi en la nostra cosmogonia. Aquells atenencs van imaginar i aplicar la democràcia com una actitud vital, el predomini d’un cert grau de racionalitat del debat enfront de la barbàrie, la llibertat dels ciutadans enfront de la submissió als oligarques, l’emancipació de la raó, el dret i la cultura enfront de
la religió vista com a dogma. Per primer cop un embrió de les lleis dels homes, organitzats en polis o ciutat, es situaven per damunt de les lleis del més fort --la barbàrie-- i de les lleis dels déus interpretades pels poderosos --les teocràcies. Fins aquell instant no s’entenia que els homes poguessin obeir una llei feta per ells mateixos en comptes d’obeir un amo. Aquesta va ser la mutació. El pensament dels filòsofs i la cultura en general eren la cadena de transmissió de les idees, l’antídot contra la indiferència, contra el silenci, la submissió o les simplificacions abusives i interessades. La ciutat jeràrquica governada per un monarca va deixar pas, a Atenes, a una societat més igualitària de ciutadans que debatien “políticament”, en assemblea, les decisions honorables, justes i convenients. No cal dir que es tractava d’una innovació fragilíssima, un embrió que tanmateix donaria de si al llarg del temps, ni que fos amb interrupcions, tensions, barbaritats, contradiccions i paradoxes des del primer moment. 
L’invent grec de la democràcia lluitava contra la desmobilització dels ciutadans, els estimulava a participar. La paraula política, tan grapejada, deriva de polis... Simultàniament la paraula idiota designava en el llenguatge clàssic els ciutadans que només miraven per ells, que es desinteressaven dels assumptes públics, que patien insensibilitat ètica. Els idiotes van ser assenyalats amb el dit com aquells que han vingut al món a passar l’estiu al bany maria. 
La vitalitat de cada persona o de cada país comença a apagar-se precisament quan deixa de tenir il.lusions personals i col.lectives, aspiracions, ganes de crear i produir alguna cosa. També és cert que cada persona i cada país pot entrar en agonia i la humanitat sencera pot enfonsar-se en un nou període de decadència sense que l’univers deixi de seguir el seu curs inalterable. L’univers se’n fot del destí de l’espècie humana. Però a nosaltres no crec que ens convingui desentendre’ns.

0 comentaris:

Publica un comentari