La demografia, una ciència que fa rodar el cap

Des del mes d’octubre som 7.000 milions d’habitants al planeta Terra i els experts en demografia calculen que superarem els 9.000 milions l’any 2050. Es tracta del creixement més vertiginós en tota la història de la humanitat. Atès que un milió i mig dels actuals humans passen gana i que l’increment de població es produeix sobretot als països pobres, dintre del cercle viciós de la misèria, els mateixos experts anuncien que les necessitats alimentàries creixeran el 70 % respecte a les d’avui, si pretenem que tothom mengi una mica, sense parlar del dret a l’educació i altres serveis bàsics. Però resulta que el rendiment mitjà de les terres
conreades ha caigut a la meitat des del 1960, per l’esgotament dels recursos naturals i l’escalfament global.

Fa tot just dos mil anys, l’any 1 de la nostra era, la població mundial estimada era d’uns 200 milions de persones. Va créixer de manera lentíssima, fins arribar als mil milions l’any 1804, una xifra que en només dos segles hem septuplicat. En canvi als països desenvolupats cau la demografia. La reducció de la seva població coincideix amb la crisi econòmica i l’allargament dels anys de vida pels progressos mèdics, la qual cosa equival a cada vegada menys gent a les nostres latituds, més gran i més pobra.
En els pròxims quaranta anys la població major de 64 anys duplicarà al conjunt d’Espanya i assolirà el 37 % del total. De cada deu persones en edat de treballar, set es trobaran possiblement inactives, per edat o per atur forçós, una previsió que branden com espantall els partidaris  de desmantellar la protecció social que representen les pensions públiques de jubilació, pagades al llarg de la vida de cada contribuent a través de les retencions sobre els seus ingressos. 

A Catalunya un de cada quatre nens nascuts l’any passat és fill de dones estrangeres, les quals no només contribueixen a l’economia local sinó també a aguantar la declinant demografia. El resultat de totes aquestes eqüacions reals és lleugerament apocalíptic. L’any 2050 jo no hi seré, però el meus fills hauran d’enfrontar importants adaptacions socials. Educar-se i governar-se també serveix per això.