30 de set. 2012

Entendre Buenos Aires, assumpte pendent

Buenos Aires encara no l’he entès. L’he estimat molt, però no l’he entès. El fet d’estimar permet viure intensament algunes coses –la joia i també la vilesa— però no sempre entendre-les. Per això hauria calgut, potser, una mica més d’estabilitat. Les pujades de sucre sentimentals han gaudit de massa més prestigi que la seva decantació, els efluvis de massa més poesia que la mansuetud, l’exhalació massa més que la inhalació. L’amor ha estat més una passió irrompent que una arquitectura, un embat que ha destil.lat bombolles. Quan m’he sentit aclaparat per la manca d’explicacions que Buenos Aires acostuma a oferir sobre la seva sort canviant, embafat pel
difícil equilibri entre el seu destí i els seus cicles, he procurat desalterar-me tot travessant la silenciosa pampa veïna per als meus trajectes interiors, potser doblement interiors. L’espectacle sense taquilla, pitagòric, greu i solitari de la pampa, d'una monotonia assentadíssima, arriba a enganyar una mica el regust d'òxid que deixa la memòria quan s'agita. En dies com aquests, sortir a escampar la boira a la pampa ha estat un recurs higiènic. La capital argentina ha eixamplat molt les dimensions, però d’alguna manera l'empedrat dels carrers encara desemboca a la pampa, com en temps de Borges. Buenos Aires no és més que pampa amb edificis al damunt, construïda sobre l’infinit tou de l'humus deltaic. La magnitud de la cosmòpolis de catorze milions d’habitants encara deixa molt terreny lliure al seu voltant, diverses províncies sumades, perquè s’hi mantingui a ple pulmó el “vertigen horitzontal” del gran miratge de la pampa, de la vida.

0 comentaris:

Publica un comentari