14 d’oct. 2021

No he acabat mai d’entendre l’atracció i el prestigi de Versalles

Encara em costa d'entendre l’elevada consideració i el pressupost de manteniment que rep el castell reial de Versalles, símbol de la pompa grandiloqüent, venal i corrupta de la monarquia que va acabar a la guillotina arran de la Revolució del 1789. El rei Lluís XIV va fer construir als afores de París aquesta mise-en-scène megalòmana de la majestat del monarca, presentat com a superhome digne d’exercir el poder absolut per dret diví, a un fabulós castell enjardinat de 700 estances i 13.000 m2 sota teulada. L’espectacle del fastuós paper personal del sobirà era la seva forma de governar i simbolitzar l’Estat més poderós, estructurat i burocratitzat del món occidental. S’hi va instal.lar el 1677 en un deliri de luxe, extravagància i frivolitat. Al llibre Louis XIV et vingt millions de Français, l’historiador Pierre Goubert apunta: “Nou subjectes del rei Lluís treballaven amb les seves mans de manera ruda i obscura per permetre al desè lliurar-se a les activitats burgeses o simplement a la peresa”. Durant el versallesc regnat de Lluís XIV la fam, la pesta i les guerres van delmar dos dels vint milions de francesos. El Rei Sol va traspassar el problema al següent, Lluís XV, després de col.locar un altre nét com a primer borbó d’Espanya, Felip V. El successor tampoc no va resoldre cap dels desequilibris flagrants, els va traspassar a Lluís XVI, que ho pagaria amb el coll. França era un país asfixiat per les desigualtats.
La sacralització del palau i el parc de Versalles es veuria confirmada per la pròpia Revolució. El juny del 1794 un acord de la Convenció declarava Versalles palau nacional i estipulava que seria mantingut i conservat per l’erari públic. Les obres de rehabilitació encara no han acabat, com un pou sense fons.
El president socialista François Mitterrand (amb quatre ministres comunistes al govern) va voler convocar al palau de Versalles l’any 1982 la cimera de l’aleshores G-7, els set països més industrialitzats del món. El recurs a la pompa de Versalles ha estat permanent i intercanviable entre els successius règims. La megalomania versallesca ha quedat com a consubstancial al deliri de poder fins avui mateix, amb una atractiu i una consideració que no he acabat mai d’entendre.

 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada