La crítica musical ben tocada també existeix, però poc

A les pàgines de Cultura del setmanari parisenc Le Nouvel Observateur (ara l’Obs a seques) hi busco com una delícia les curtes crítiques de música clàssica sense pèls a la llengua de Philippe Cassard, veterà concertista de piano i comentarista radiofònic de l’emissora France Musique. Són una delícia perquè estan molt ben escrites i diuen sense embuts quan un concert o un enregistrament no li han agradat. L’altre dia escrivia a la titulada “Dret de fuga”: “Els funàmbuls narcisistes s’atreveixen a tot, això se’ls ha de reconèixer. Vikingur Olafsson ha guanyat un públic i es complau en la provocació de pacotilla. La seva sonoritat és d’una lletjor revulsiva”... La música és l’art més abstracte i més sublim de tots, però els escrits sobre música acostumen a resultar plumbis, mal tocats o sense espurna creativa. Ara Philippe Cassard acaba de publicar les memòries Par petites touches (editorial Mercure de France) que m’he apressat a llegir i subratllar amb aquell mateix delit setmanal. De vegades, molt de tant en tant, es pot escriure sobre música amb el mateix art de partida.