14 de des. 2019

L’únic que queda clar a l’Argentina és que Perón sempre torna

Motius familiars em van portar a estimar l’Argentina, viatjar-hi amb freqüència i escriure’n alguns llibres. Ara els motius familiars ja no hi són, però observo de lluny que la situació general del país empitjora amb obstinació. L’únic factor que s’ha revelat d’una estabilitat massissa és que Perón torna. Perón sempre torna. A l’Argentina el gest de la lletra “V” amb els dos dits de la mà no significa només “Victòria” com a tot arreu, també deriva l’eslògan històric “Perón VUELVE”. Ningú no sap exactament de què serveix cada vegada que torna, però torna. Entremig de cada tornada es produeixen terratrèmols polítics de toitta mena, però Perón torna. La suma dels seus retorns ofereix un balanç tristíssim, però
torna. Si jo fos argentí segurament també hauria votat "Alberto y Cristina" i hauria anat aquests dies a desfilar a l’Avenida de Mayo o sota el balcó de la Casa Rosada amb milers de conciutadans esperançats que coregen “Perón, Perón, qué grande sós”, entre el fum aromàtic de les graelles ambulants dels populars xoripans, amb motiu de la presa de possessió del nou president electe i la vicepresidenta, peronistes que relleven el conservador anterior.
No fa gaire discutia amb l’historiador Felipe Pigna sobre la definició impossible del peronisme. Li vaig dir que no era tan complicada: els desposseïts voten peronista contra l’oligarquia, a un país de fortes desigualtats. Hi va estar d’acord, en substància. 
Ningú no ha sabut mai en què consisteix el peronisme, excepte en un aspecte: desagrada molt a l’oligarquia. Fins i tot aquesta única pauta té excepcions, com el mandat del president peronista Carlos Menem, heroi de les privatitzacions i del relativisme moral. Els nombrosos seguidors de la variant actual, la “generació K” dels kirchneristes encara canten en dates assenyalades el “Perón, Perón, qué grande sós”, però defensen un model propi. 
Aquest model ha estat atacat aferrissadament per tota mena de poders fàctics (el diari Clarín és el de més difusió en castellà del món), des de fora del seu camp ideològic i també des de dintre per dissensions internes o interessos particulars. Les últimes dècades del país, ja fos en dictadura militar oprobiosa o en democràcia parlamentària, no li han estalviat tota mena de sismes, dels quals n’ha sortit a empentes i rodolons i amb els mecanismes institucionals i morals posats a prova. 
En aquestes condicions, segurament jo també hauria votat peronista i hauria sortit al carrer a celebrar la presa de possessió dels nous mandataris “Alberto y Cristina” entre els càntics de “Perón, Perón, qué grande sós” i les volutes de fum dels populars xoripans.

0 comentaris:

Publica un comentari