4 de set. 2019

El bilingüisme és una tragèdia, deia Josep Pla quan el practicava per força

Dissabte vinent s’obre a Barcelona una jornada acadèmica sobre el bilingüisme convocada per Societat Civil Catalana, és a dir, pels adversaris del bilingüisme. Una part molt àmplia de la dreta, en particular Ciutadans, s’ha alimentat grassament del suposat “conflicte lingüístic” a Catalunya, que ara anomenen de manera més moderada “convivència lingüística” per adduir que el castellà es troba discriminat o se sent discriminat. L’argument és fals d’entrada i de sortida, però reporta molt vots. Representa un vigorós cavall de batalla trucat. La llengua natural de Catalunya es va veure minoritzada, arraconada i menystinguda durant llarguíssims anys. Era la llengua del carrer i de la cultura dels catalans, no de l’escola ni de l’administració. El
canvi de règim, la democratització, va suposar de la manera més lògica la seva promoció i normalització a l’escola i a l’esfera pública. Pretendre que això ha significat un arraconament del castellà és pura fantasia, manipulació de la realitat i electoralisme de baixa estofa.
Un dels principals motius pels quals Catalunya existeix com a poble és per haver mantingut viu l’ús de la seva llengua, fins i tot en les circumstàncies més adverses. L’ús normal, públic i desacomplexat del català és un dret bàsic. La realitat de les últimes dècades mostra que la convivència amb el castellà no ha suposat cap entrebanc, llevat de la defensa contínua que ha calgut exercir per fer respectar el català.
En un article del 1957, Josep Pla va replicar aquells que lloaven el seu bilingüisme (no tenia més remei que practicar-lo a la premsa d’aleshores) i va escriure: “El bilingüisme és una tragèdia. El bilingüisme és una tragèdia indescriptible, davant de la qual jo postulo la necessitat --la necessitat absoluta-- que la gent (qui sigui) escrigui d'acord amb les seves necessitats de grup, de clan, de tribu, de nació, d'Estat, del que sigui. Creure que es pot sortejar aquesta exigència amb habilitats --el que el senyor Badosa anomena peripècies-- és un error i, probablement, és el camí més directe per a perdre la vida. Que tothom escrigui en la llengua que Déu li ha donat --en el meu cas el català, cosa impossible en aquests dies--, que ja és prou difícil, ardu, escriure".
Ho va escriure en castellà al setmanari Destino. L’article es va incorporar posteriorment en català al volum 36 de l’Obra Completa, titulat Per passar l’estona, pàgina 178. De tant en tant s’han de rellegir els clàssics i tornar a insistir en l’evidència. Aquest blog, per cert, es publica en les dues llengües des del primer dia, lliurement.

0 comentaris:

Publica un comentari