23 d’oct. 2019

Entre la posta de sol i el clar de lluna, a l’indret de cadascú

Algunes revistes il.lustrades de viatges, d’inspiració mental americana i difusió internacional, han comès la insensatesa d’establir un rànquing de les postes de sol més acreditades, sobre la base de la bellesa fotogènica que els atribueixen. La pretensió resulta absurda, perquè la dimensió afectiva d’aquest espectacle natural quotidià va lligada a la predilecció de cadascú per un lloc donat, ja sigui d’arrel mítica o familiar. Alguns mites són universals, les postes de sol sempre són locals. Quan el fenomen assoleix la grandiositat d’aquells curts instants, tan quotidians i alhora tan victoriosos, en què l'horitzó crema de manera natural i adopta el color
palpitant de la taronja sanguina, n’hi hauria per aplaudir. Ningú no ho fa, excepte als xiringuitos de les platges d’Eivissa, tot i que tinc la impressió que allà el públic i els disc-jockeys ja porten l’eufòria posada. Diuen els cronistes llatins que quan les primeres legions romanes van arribar al Finisterre ibèric, van ser víctimes d’una “religiosa paüra” en veure el disc solar enfonsar-se a les obscures aigües de l’Atlàntic.
Els novel.listes de best-sellers internacionals insisteixen, des d’ençà la literatura artúrica medieval, amb la recerca del Sant Greal i els miraculosos poders que n’esperen en cas de trobar-lo. A mi em sembla probable que l’únic Sant Greal localitzable en aquest món es trobi a les postes de sol contemplades des del lloc predilecte.
Salvador Dalí repetia, amb la dosi corresponent de provocació sincera: “La posteritat és que, després de mort, encara es parli de mi al bar del Casino Sport de Figueres”. La posteritat no és res més que se’t faci fosc tot xerrant amb els amics i una copa als dits a l’indret preferit, entre la posta de sol i el clar de lluna.

0 comentaris:

Publica un comentari