24 de nov. 2019

Un màster espontani de paisatge amb en Jaume Geli d’Espolla

Actualment la carretera general de Figueres a Portbou passa per altres autovies, altres rotondes, altres paratges. L’antic traçat s’ha convertit en l’apartada carretera C-252 de Figueres a Peralada i Garriguella per l’interior, a través dels sembrats, el vinyers i els olivars. És una carretera secundària essencialíssima per als amants del paisatge com Josep M. Dacosta i jo, que ahir la vam recórrer a pas de carrossa. Al moment de baixar del cotxe al peu del Puig de Malaveïna, Dacosta va llançar un crit per fer aturar un jeep que passava, en veure que el conduïa en Jaume Geli “Giró”, d’Espolla, el guarda des de fa més de quaranta anys del Paratge
Natural de l’Albera, que es jubilarà el mes de febrer vinent. Amb aquella trobada imprevista ens vam guanyar el matí.
Vam pujar al Puig de la Malaveïna, un dels miradors afortunats de la comarca, amb l’horitzó del golf de Roses per un cantó, la silueta del “bisbe mort” que dibuixa la carena del massís del Montgrí per l’altre, i entremig els aspres de l’Albera i la piràmide del Puig d’Esquers. El terreny del mirador privilegiat es troba molt descurat pels propietaris que hi cultiven un conegut vi que en porta el nom. El fet que a l‘estiu hi organitzin petits concerts de jazz amb “maridatge“ de vins no ha servit per netejar la miranda fora d’aquelles dates.
A aquest puig panoràmic diuen que s’hi va inspirar Jacint Verdaguer per escriure durant la seva visita de Setmana Santa del 1860 el poema L'Empordà. El 1984 s’hi va instal.lar el primer parc eòlic de tot Espanya (cinc generadors de dotze metres d’alçada), que va durar el temps d’un sospir.
L’amic Dacosta i jo som modestos caçadors de paisatges (geogràfics i humans), com altres són modestos caçadors de bolets. Fer petar la xerrada amb en Jaume Geli equival a cursar un màster en paisatge, encara que el seu mètode científic no sempre sigui fàcil de transcriure. Tot seguit vam acudir al bar de la cooperativa de Garriguella per fer els honors a la botifarra més bona del món, amb un vinet alegre de la terra que contribuïa a l’estat d’esperit sense el qual tota la resta resultaria imperceptible. Les passions i els reflexos s’han d’alimentar sempre amb un mínim de dedicació i potser algun crit amistós a peu de carretera per fer aturar el jeep del catedràtic aviat emèrit.

1 comentari:

  1. Bravo Xavier! Un paper -que diria Pla- imprescindible per a un matí inoblidable.

    ResponSuprimeix