14 de set. 2019

Els restaurants de carretera són on han de ser, no enmig del no res

Els restaurants de carretera compensen la nul.la atenció que els dediquen els grans mitjans de comunicació amb un sistema propi de transmissió boca a orella que corre com un regueró de pólvora: “A tal lloc ara s’hi menja bé, i bé de preu”. S’omplen de cop, com un miracle o una intuïció. Ahir vam sucumbir a l'últim reclam d’aquesta mena i vam anar a dinar a Ca l’Artau, a mig camí entre Llagostera i Caldes de Malavella. Seria una desconsideració dir que es troba enmig del no res, només per indicar que està situat fora dels grans eixos de la celebritat. Hi vam arribar a dos quarts de dues del migdia, el pàrquing ja era ple de cotxes i la feina era trobar taula per aquells que no havien reservat. Ocupa una àmplia masia del segle XVI i havia estat fonda de traginers. Ara el regenta una família argentina i això es nota a la carta. Dintre del menú del dia a 15€ (els caps de setmana a 23,50€), ofereix una llarga llista de possibilitats. En honor del rampell austral dels propietaris i també meu, vaig triar
de primer vitello tonnato i de segon el tall de vacío amb salsa ximixurri.
La cuina argentina és molt italiana per motius d’immigració i el vitello tonnato un plat fred típicament piemontès, fet amb fines llesques de tall rodó de vedella (el vitello) recobertes per una delicada salsa que incorpora tonyina, anxova i tàperes (el tonnato). La tendresa de la carn i el punt d’untuositat de la generosa salsa determinen el resultat. El de Ca l’Artau gairebé va superar ahir el de la meva sogra argentina, i això és molt dir.
Pel que fa al tall de vacío (falda de vedella o part baixa de la costella), no és dels més cotitzats de la infinita graella argentina, per això es veu maltractat amb una injusta freqüència com a part barata. Encertar un bon vacío, portat al sublim punt just de cocció, tendresa i sabor, és un privilegi de molt mèrit que ahir vam assolir a Ca l’Artau.
Encara té més mèrit aconseguir una bona salsa ximixurri com la d’ahir, l’emulsió equilibrada d’orenga, ají molido, oli i un pensament lleu de vinagre que posa el toc de gràcia al plat. Ara bé, els ingredients de la salsa ximixurri i la recomanació o bé l’anatema com acompanyant de la carn forma part d’un debat virulent que encara no ha estat resolt. A mi m’agrada i me n’hi poso sense cap sentiment de culpa, prou discussions m’ha costat. (Foto Quim Curbet)

0 comentaris:

Publica un comentari