El meu lloc al món, un banc de seure sota els castanyers de Ceret

Quan estic cansat de voltar els punts obligats de la vila de Ceret, disposo fa temps d’un racó predilecte, tranquil, airejat i solitari a menys de quatre passes del centre. El nomenclàtor en diu Plaça dels Drets de l’Home, però no és una plaça, més aviat una terrassa realçada sobre el carrer Michel Aribaud, ombrejada per castanyers vells. Hi ha un banc de seure atrotinat, de fusta repintada de verd, construït amb dos taulons al seient i un altre al respatller damunt d’una ànima metàl.lica. És el meu setial, el meu observatori, el meu lloc al món. Tots portem consolidat al cor algun Edèn perdut --ni que sigui el de la innocència infantil-- i creiem retrobar-lo al centelleig d'algun racó que el sentiment elegeix per motius reals banyats en or. La satisfacció de seure-hi és més fonda que el simple fet de reposar. Fa dècades que professo amor estable al banc de seure sota els castanyers de la Plaça dels Drets de l’Home de Ceret. De vegades hi convido amics de confiança i amors de desconfiança, els quals em miren estranyats i m’hi deixen aparcat. Ells continuen voltant i jo m’encanto sota el duomo dels castanyers que calmen, acompanyen i equilibren els meus anhels, com un amor correspost. En aquell instant em sento feliç, en el ben entès que la felicitat és un estat d’ànim, una disposició de l’esperit, una il.lusió d’un mateix, una alegria petita i essencial. Miro com passa la gent, l’airet, els ocells i la vida amb una calma guanyada, fruit d’una opció pròpia i, pel que comprovo, intransferible. Jugar tot sol sempre és més còmode i folgat de cises, però no necessàriament més divertit, instructiu ni recomanable. (foto Quim Curbet)