12 d’oct. 2015

Un clàssic de Txèkhov al Théâtre de l’Odéon parisenc, la idea era bona

Em venia de gust tornar a veure damunt l’escenari l’actor i director franco-espanyol Ariel García-Valdés --que va viure una recordada etapa barcelonina al Lliure i al TNC-- i vaig trobar que una nova versió del clàssic “Ivanov”, d’Anton Txèkhov, al Théâtre de l’Odéon parisenc era una ocasió llaminera. Vaig acudir a la representació de divendres últim i em vaig avorrir molt. L’Odéon, especialitzat en muntatges teatrals internacionals més innovadors que els de la veïna Comédie Française, no és el dels temps gloriosos dirigits per Giorgio Strehler i a continuació per Lluís Pasqual. La direcció d’aquest “Ivanov” resulta insubstancial. El protagonista masculí, en el paper d’home inapetent, ni se’l sent. La protagonista femenina, arrepenjada en la seva popularitat cinematogràfica i televisiva a França, es lliura al cabotinage, a l’actuació sense geni. Ariel García-Valdés, al paper de comte Txabelski, recorre a l’extroversió –per no dir l’histrionisme-- de “característic” franco-espanyol. La posada en escena és d’una platitud impròpia de la casa. El muntatge aconsegueix fer Txèkov inintel.ligible i laminar la vivesa del teatre a una sala llegendària. A qualsevol de les concorregudes cantonades del Barri Llatí em va semblar veure-hi, a
la sortida, teatre més viu que a l’escenari d’aquesta posada en escena.
Em va agradar reveure en acció Ariel García-Valdés, ho reconec. Per això hi anava, i per París. Fer de tant en tant un tomb a París, amb el pretext que convingui, hauria de ser com una vacuna estacional recomanada i coberta per la Seguretat Social. Sempre serveix d’alguna cosa, encara que no sigui exactament la prevista. A mi em funciona. 
L’obra va significar el 1887 el primer triomf teatral d’Anton Txèkhov, quan encara no s’havia produït la Revolució russa, ell no arribava als trenta anys i no era un autor reconegut. Avui “Ivanov” figura al costat de “La gavina”, “L’hort dels cireres”, “Oncle Vània” o “Les tres germanes” al palmarès més clàssic del dramaturg i narrador. El cognom Ivanov és molt corrent a Rússia. A aquesta obra encarna la història d’un petit propietari rural, l’anti-heroi immers en l’immobilisme i el tedi, desinteressat fins i tot de l’agonia de la seva dona malalta. El melodrama s’ordeix quan la jove filla d’un propietari veí s’enamora d’Ivanov i es proposa redimir-lo del pessimisme amb la força de l’amor. Ivanov dubta, incapaç d’apassionar-se. 
El paper relativament secundari del comte Txabelski recau en Ariel García-Valdés. Retorna amb aquesta ocasió a l’Odéon, després de l’èxit que hi va recollir el 2006 al costat d’Isabelle Huppert en el paper de Valmont a “Quartett”, d'Heiner Müller, basat en Les liaisons dangereuses, dirigit pel nord-americà Robert Wilson. 
L’Odéon és una institució des d’abans d’aixecar el teló. Inaugurat el 1782 com a teatre més ampli de París (1.913 localitats), Sarah Bernhardt va debutar-hi el 1866, abans d’ingressar a la Comédie. La sala va ser dirigida amb marcada personalitat per Jean-Louis Barrault del 1959 al 1968. Es va convertir en teatre nacional el 1971 i en Odéon-Théâtre de l’Europe el 1983, arran de la proposta de Giorgio Strehler al ministre socialista de Cultura Jack Lang per acollir o coproduir muntatges destacats d’arreu del continent. Giorgio Strehler va ser succeït a la direcció a partir del 1990 per Lluís Pasqual, durant sis anys. 
Els muntatges de l’Odéon destaquen habitualment pel desplegament de qualitat. En aquesta ocasió divuit actors en escena, dirigits per Luc Bondy, amb Micha Lescot al paper protagonista, la seva musa habitual Marina Hands al de muller i Marie Vialle al de Babakina, la noia que exclama: “Us ho prego, us ho suplico, per un cop, només un cop a la vostra vida, a tall de curiositat, per sorprendre o per fer riure, aplegueu les vostres forces i inventeu tots plegats alguna cosa espiritual, brillant, digueu el que vulgueu, fins i tot si és insolent o vulgar, mentre sigui divertit i nou”.

0 comentaris:

Publica un comentari