15 de des. 2015

La vinya plora a l’hivern i no sap per què

Quan veig a aquesta època de l’any les primeres vinyes podades, rapades al zero dels sarments escabellats de l’última verema, m’hi acosto molt a prop i inclino la mirada per observar el punt precís del tall esmolat, encara tendre, practicat a la branca per la tisora del viticultor. Supura per la ferida una llàgrima malaguanyada que no sap on anar, però que vol fer-se visible com a reacció vital de la inaparent i fragorosa activitat interior del cep. De vegades també es plora d’alegria. Els sarments podats de la vinya ho fan,
perquè enmig del fred viu comencen una nova anyada. Aquesta llàgrima serà, precisament, l’element cicatritzant, la penyora de la rebrotada, de manera que l’amputació marca l’inici del nou cicle, la seva regeneració.
La vinya viu intensament tot l’any, sense aturador. Encara que a l’hivern no ho sembli, els ceps mantenen aquella fragorosa activitat interior. No estan exhaustos, decaiguts ni perplexos. Ni tan sols no estan adormits.
El primer fred viu és el moment obligatori de podar, tallar o esporgar els sarments espampolats de la temporada anterior, una mutilació que en realitat rejoveneix la planta i assegura el primer pas indispensable de la collita següent  i es converteix per tant quasi en un ritu d'adolescència.
La vinya és per naturalesa una liana enfiladissa que el viticultor obliga a no dispersar-se. De la poda en depèn la pròxima verema. El cep no ho entén, la saba tampoc. Per això deixen anar la llàgrima de la vinya podada, que en realitat anuncia la seva disposició a rebrotar i demostrar la vena combativa de l’estat vegetatiu. Quan m’acosto als ceps acabats d’esporgar a mirar la llàgrima del tall, penso als versos de Miguel Hernández:

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada esquina.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.

0 comentaris:

Publica un comentari