Ahir va aparèixer el Canigó nevat: benvinguda a l'hivern

Ahir bufava tramuntana rutilant i el Canigó va comparèixer nevat per primer cop. Si el país i els diaris estiguessin ben fets, en donarien la notícia, com ho fa cada any The Times quan se sent allí cantar el rossinyol per primer cop a l'arribada de la primavera. Ahir el Canigó emblanquinat es veia majestuosament alçat entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de les rutes de comunicació que el flanquegen des de l’època de la Via Heràclia dels ibers i la Via Augusta dels romans. Un dels principals observatoris d’aquesta atracció és avui l’autopista que segueix el mateix traçat. La compareixença del massís alegra la visió del paisatge des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les
nanses de la ruta, la meteorologia del dia i el tedi de la conducció al volant.

A l'estiu el colors grisosos, blavissos o morats de la mole muntanyosa, a penes nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu excitada pel sol dóna al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. L'aparició del Canigó magnifica el teló de fons de l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima, l'evidencia. Actua com un reactiu contra els dies espesseïts, contra els sentiments boirosos i els cels curts.

L'aparició del Canigó a l'escenari depèn de la tramuntana, la llum jubilar de tramuntana és la que el fa aparèixer a l'horitzó. Acostumen a ser dies agraïts pel seu dibuix del color de les coses, uns colors secs, tònics i enllustrats, quan la claror excitada de l'aire invita a palpar la turgència de les formes de la vida, si més no entre els que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor innocent de la tendresa. 

Aquests dies de llum excepcional com el d’ahir fan revenir les fonts del desig i el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Són dies en què el paisatge té el dervergonyiment de deixar-se mirar com el petit parnàs possible, com un quadre de Tiepolo. Fomenta de cop la salivació pavloviana de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel rentat, encantar-se amb el vol elegíac dels falciots i creure trobar en aquests aleteigs un petit tresor contra el teló de fons del Canigó. 

La visió del massís nevat anuncia que les llars de foc ja espurnegen, que baixaran de preu les carxofes (les millors flors de l’hivern), començarà la collita de les olives, compareixeran els tords (“Neu al Canigó, tords a Lledó”), esporgaran les vinyes, floriran les mimoses i els ametllers. L’hivern no és pas un fred moral ni representa cap desgràcia. 

És l’estació del solet més suau i les llunes més clares, l’estació que s’arrauleix per alimentar una nova florida més endavant, amb l’invisible tic-tac intern de les ganes de rebrotar i mostrar la vena combativa de l’estat vegetatiu. És el moment en què alguns cantem els versos de Miguel Hernández:

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada esquina.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.

El paisatge sempre ha necessitat la mirada de la cultura per ser desxifrat, una mica de poesia deliberada per valorar-lo i fer que arribi a ressuscitar com Llàtzer.