21 de set. 2015

Les fotos de Xavier Miserachs repareixen al MACBA per peteneres

L’any 2011 la família de l’enyorat fotògraf Xavier Miserachs va cedir gratuïtament en dipòsit al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el seu arxiu de 80.000 fotos a canvi de restaurar-les, classificar-les, digitalitzar-les i exhibir-les. Quatre anys després, el MACBA obre la temporada amb una primera exposició de les fotos de Miserachs, concretament les del seu primer llibre del 1969 Barcelona en blanc i negre, i la mostra es converteix en una altra polèmica marca de la casa. El comissari de l’exposició ha retallat i descontextualitzat les cèlebres fotos, en el marc d’una escenografia expositiva passada de rosca. La
iniciativa serveix almenys per recordar un gran fotògraf i també el deute pendent dels museus amb la incorporació als seus fons i al seu llenguatge de la destacada fotografia catalana contemporània.
Xavier Miserachs va ser un partidari confés del fotoperiodisme, poc partidari de manipulacions artístiques de la fotografia. També va ser un gran amic de nombrosos amics. La nit de pleniluni de l’11 de juliol del 1987 va tenir la gosadia de convocar, amb l’ajuda dels serveis d’intendència de l’Up&Down barceloní, una multitudinària saturnal d’aquells nombrosos amics a la platgeta de l’Illa Roja (Begur) per celebrar els seus 50 anys prop d’on vivia i d'on acostumava a banyar-se i prendre el sol. Va aconseguir que 500 persones congregades amb un vas de whisky als dits no desentonessin en un recòndit escenari natural de personalitat marcada, el qual hauria pogut resultar fàcilment antagònic amb la concurrència d’aquell somni d’una nit d’estiu. 
El culte de l’amfitrió a l’amistat, a l’indret i al bon gust va reeixir una festa tan rodona com la lluna que la presidia. Mentre hi deambulava amb el meu vas de whisky als dits i un punt d’incredulitat als ulls, em rendia a l’evidència que allò era el destil.l.lat de moltes amistats i de moltes festes, en una síntesi de paisatge humà i paisatge natural que només ell podia aconseguir. Aquella nit la platgeta de l’Illa Roja va ser la primera a felicitar-lo de tot cor. Xavier Miserachs no va fer la foto d’aquella festa, però tots els assistents la tenim perfectament gravada a la retina i porta la seva rúbrica. 
Vaig tenir la fortuna de compartir amb Miserachs nombrosos viatges per escriure llibres comuns, entre els quals Les altres capitals (1989), Passeig de mar (1990) i Metros i metròpolis (1990). Un dia de la Setmana Santa del 1998, mentre xerràvem a la seva casa empordanesa d’Esclanyà (Begur), em va comunicar que li acabaven de diagnosticar un càncer de pulmó. 
Quatre mesos després, el seu funeral tenia lloc l’agost a la plaça d’Esclanyà. Va voler que fos una altra festa d’amics a la plaça del poble d’adopció, que tots tornéssim a tenir una copa als dits, que s’hi escoltés música de jazz i alguns parlaments mesurats, entre els quals el meu tampoc no va saber escapar al mínim de llàgrimes que ell volia impedir. 
Avui l’afortunat camí de ronda litoral entre Calella de Palafrugell i Llafranc porta oficialment el seu nom. Per a mi també el porten la platgeta de l’Illa Roja i les fotos teatralitzades sense solta de l’exposició del MACBA.

0 comentaris:

Publica un comentari