17 de set. 2015

Ahir em va semblar que Carcassona no és només el que sembla

Ahir passejava al costat d’uns amics a la ciutat històrica de Carcassona, acompanyat per una estranya però clara sensació ambivalent. No acabava de decidir si no hi entenia res o bé si ho entenia massa. El dia ennuvolat hi posava una llum gris d’emocions perdudes, en comptes de la claror solar anhelant. Vaig donar-li unes quantes voltes amb els peus, amb la mirada, amb la curiositat. La doble sensació no em va abandonar, aferrada al pessigolleig del cuc de l’enigma. Al capdavall vaig adornar-me’n. Es tractava de dues històries paral.leles damunt del mateix escenari, la fricció de les quals originava aquella sensació d’estranyesa, de
realitat velada, de veritat subterrània.
 El 1855 el govern francès va encarregar a l’arquitecte Eugène Viollet-le-Duc que restaurés a la terra dels càtars els 3 quilòmetres de muralla i les 52 torres de la ciutadella medieval de Carcassona, el recinte fortificat més extens d’Europa, quan la població ja s’havia traslladat a la nova vila baixa. Les obres es van allargar fins el 1913 i van rehabilitar de manera brillant una ciutat buida. Ni aleshores ni avui ningú no entén ben bé què simbolitza la flamant ciutadella restaurada. La seva història no sempre casa amb la història oficial.
Els 50.000 habitants de la ciutat actual s’ho miren des de baix. Els 3 milions de visitants anuals de la ciutadella s’hi passegen sense fer preguntes, com si es tractés d’un monument afàsic, destinat a parc d’atraccions medieval. En el fons tothom sap en silenci que la ciutadella de Carcassona simbolitza una de les pitjors salvatjades de la història europea, de la qual el sud francès no s’ha recuperat mai, relegat des d’aleshores a un rang subaltern.
La petita ciutat de Carcassona és la capital del departament de l’Auda, el qual engloba igualment Narbona i Limós (Limoux). Pren el nom del riu Auda, que el travessa després de néixer al Pirineu. Es tracta del primer territori occità limítrof amb el Rosselló nord-català, damunt la divisòria del domini lingüístic que es situa al castell de Salses i la serra de les Corberes. Es troba a 300 km de Barcelona, 100 km de Tolosa del Llenguadoc i 770 km de París.
Els comtats occitans estaven coaligats amb el de Barcelona a través d’aliances matrimonials. Ermessenda de Carcassona, per posar un cas, va ser a partir de l’any 991 la muller del comte Ramon Borrell de Barcelona i “la dona més poderosa de la història de Catalunya”, segons el subtítol de la sèrie de ficció que li va dedicar TV 3 l’any 2011, reemesa el 2014.
La mateixa política seria mantinguda pel rei Pere I de Catalunya-Aragó. La seva germana Elionor es va casar l’any 1200 amb el comte Ramon VI de Tolosa, i ell mateix el 1204 amb la reina Maria de Montpeller. La desfeta de Pere I a la batalla de Muret marcaria el 1213 la història del sud europeu: va significar la fi de l'aliança transpirinenca de la corona catalano-aragonesa amb els extensos i avançats comtats occitans, els quals van ser incorporats per la força militar a l'òrbita del rei de França.
La croada del rei francès Felip August i del papa Innocenci III contra els cristians dissidents albigesos o càtars del Llenguadoc i l’Aquitània va utilitzar un pretext religiós per a la guerra d'apropiació territorial dels senyors feudals del nord contra els del sud. Va ser l’única croada interior, en terra cristiana, i va acabar de manera sanguinària. Pere I hi va perdre la partida, la vida i la relació secular catalano-occitana. El seu fill, Jaume I, va haver de projectar en endavant la política cap el sud peninsular.
Era la primera vegada que el rei de França intervenia militarment al sud del Massís Central. Fins aleshores la seva pugna territorial s’havia concentrat a l’oest contra els Plantagenets i a l’est contra el Sacre Imperi Germànic. De fet encara s’hi trobava, per això no va encapçalar les hosts contra el comtat de Tolosa i va delegar el comandament en un vassall, el senyor feudal Simó de Montfort.
El 1212 les tropes del rei de França, el capet Felip August II, envaïen el territori occità del comte de Tolosa Ramon VI (casat amb Elionor d’Aragó), un ampli territori que escapava a la jurisdicció del monarca del nord i assentava una coalició que s’estenia de l’Ebre fins el Roine i els Alps. L’excusa de la croada contra els albigesos o càtars, cristians dissidents occitans que al seu torn escapaven de la jurisdicció del Papat, va ser utilitzada per a la guerra d’expansió territorial, acompanyada per la repressió ferotge que deixaria com a llegat un ressentiment larvat.
El Llenguadoc aplegava a aquell moment les províncies més extenses i riques de França. Avui encara són les més extenses, però no les més riques, ni de lluny. El departament de l’Auda, amb capital a Carcassona, és el segon més pobre de França. Prop de la ciutat hi subsisteixen les restes dels castells càtars, no pas restaurats com la ciutadella de Carcassona.
La petita ciutat actual va fent, a un ritme lànguid. Més que per la ciutadella restaurada, per a mi Carcassona és la ciutat de dos grans escriptors moderns, com si fossin els seus dos cignes interns. Joseph Delteil, nascut el 1894 a un poblet de la comarca, escrivia poesia en occità de jovenet, abans de pujar a París i publicar llibres com Le Coeur Grec, Sur le Fleuve Amour, Perpignan o Jeanne d’Arc (portada al cinema el 1928 per Carl Dreyer). A partir del 1937 es va instal.lar a la seva "Delteilleria" de Grabels, prop de Montpeller, on va morir el 1978.
Sobre la tramuntana, Delteil escrivia al llibre Perpignan: “És un dels grans vents del món, autèntic germà del mistral. Tothom que l’hagi sentit a les cames i als turmells allà pel pas de Salses un dia ben triat en guardarà el regust fins el fons de l’eternitat. Tinc pel vent més que amor: una passió particular. M’agrada que em sacsegi els ossos, que em regiri els budells, m’agrada que em renti l’ànima arran de mar, ell que té la seva font en ple cor del firmament. Sempre més! Diuen que deprimeix, a mi m’embriaga; diuen que enfebra, a mi m’apuntala. Completa, alimenta la corona. És l’accent tònic de la vida”.
L’altre gran escriptor de la contrada és el poeta “surrealista mediterrani” Joë Bousquet, nascut a Narbona el 1897. Va viure a Carcassona, en cadira de rodes i sense sortir gaire de casa, a partir de la ferida de guerra patida el 1918 fins la seva mort el 1950.
Escrivia Bousquet: “La poesia no és el reflex de l’home, conté el pes de la seva existència i les marques del seu destí. La vida continua a aquesta cambra de Carcassona, la llum de la làmpada, les cortines tancades, arraulit a un racó, amb els ulls oberts per aquest dolor excessiu que puja pel cos i una pipa d’opi a l’abast de la mà per lluitar-hi en contra. Sobreviure, superar, passar per damunt, viure en el buit, saber en pròpia carn que tots els focs canten damunt la superfície del mar, que l’home està sol, sol amb allò que l’arrossega però no l’aïlla, que el situa més que mai entre els homes, un home molt diferent, un home gos, més que un home, menys que un home, l’últim dels homes i el millor dels gossos”.
Joseph Delteil i Joë Bousquet, a Carcassona, m’interessen força més que la ciutadella. Són la ciutadella real.

0 comentaris:

Publica un comentari