10 de set. 2015

De vegades el cul del món és, més aviat, el melic del món

Ahir vaig anar a dinar al restaurant El cul del món i em va semblar més aviat el melic del món, per la situació privilegiada a la vall de Sant Daniel dels afores de Girona, per l’amable disposició externa i interna de l’establiment habilitat a una antiga casa restaurada i pel suculent menú a un preu raonable. La foto adjunta la va fer Quim Curbet. Hi vaig anar a peu, perquè la vall de Sant Daniel representa una privilegiada reserva natural de la ciutat, a un quart d’hora de caminada de la plaça de la Lleona, sota el campanar de Sant Fèlix. La passejada permet recórrer l’ombrosa vall del riu Galligants, que sempre havia representat l’inici del camí cap a Madremanya i la Bisbal, cap a l’Empordà a través del massís de les Gavarres. Vaig passar pel monestir de Sant Daniel, orgullós del claustre restaurat el 2013 arran del mil.lenari de la fundació del convent. La monja de la porteria em va comunicar que estava tancat per no sé quina raó. Es tracta de l'únic monestir benedictí femení de Catalunya, juntament amb el de Sant Pere de les Puel.les de Barcelona, que ha persistit des de l'època medieval al mateix solar on va ser fundat el segle XI. A l’entrada em vaig  entretenir a desxifrar la petita placa que recorda que va ser creat
per Ermessenda de Carcassona, la primogènita del comte de Carcassona casada l’any 991 amb el comte de Barcelona, Girona i Osona, Ramon Borrell, dintre de la política d’aliances transpirinenca que acabaria miserablement arran de la desfeta a la batalla de Muret contra el rei de França.
El restaurant El cul del món es troba al costat d’un dels vells ponts de pedra que encavalca el riu Galligants, a una cruïlla voltada de boscos i sembrats. La seva terrassa, a aquesta època, és d’una hospitalitat immillorable. L’elecció del nom de l’establiment resulta ser un misteri total, atesa la seva situació tan acostada, a pocs minuts a peu o en cotxe del Barri Vell de Girona. 
Encara que sigui infundat, el nom m’agrada especialment. Té el mèrit d’utilitzar amb bon gust una paraula massa sovint proscrita pel puritanisme. Sóc autor d’un llibre titulat El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62, any 2000), al qual exposo la fascinació exercida per la capital llombarda a partir del detonant del cul en bronze del nu al.legòric de Napoleó, esculpit pel cèlebre Antonio Canova al centre del pati del palau de Brera. És la demostració més reeixida de la bellesa d’aquesta regió anatòmica, la prova del seu protagonisme en les nostres vides sentimentals, els nostres impulsos estètics i alguns altres. 
Encertar la representació de les línies rectes constitueix tot sovint una qüestió de domini de la tècnica, una habilitat de tiralínies. En canvi encertar les millors representacions de la corba només es troba a l'abast de la geografia d'algunes badies, de la simplicitat del contorn d'una ametlla o bé d'alguns --pocs-- culs humans tornejats per l'insolència de la naturalesa o modelats en bronze per algun artista en estat de gràcia. 
Els dos metres d’altura de la peanya de suport del Napoleó nu de Canova a Milà afavoreixen una contemplació inusual, des d’una posició de l’observador lleugerament inferior, la qual permet valorar el caient exactíssim de les natges, la tensió d’una rodonor muscular marcada en tantes altres ocasions per la consistència adiposa o bé per la visualització des d’angles més incòmodes per massa allunyats o bé massa pròxims, fugissers o mediatitzats. 
La versió en marbre de la mateixa estàtua es troba a l'Apsley House de Londres, residència del duc de Wellington, i també l’he anada a contemplar amb insistència a cada viatge pel mateix motiu. Però el fet d’haver estat emplaçada a l’ull de la caixa de l'escala, amb l'esquena a la paret, fa impossible apreciar-ne el protagonisme posterior com a Milà. 
Les idealitzacions al.legòriques com ara aquest apol.lini nu de Napoleó --personatge que com tothom sap no tenia res apol.lini en realitat-- són una constant en l’art i en la vida. No són un miratge. De vegades donen un excel.lent resultat material. Les idealitzacions de vegades s’encarnen. L’únic perill és no discernir una cosa de l’altra, l’ideal de la seva eventual encarnació. Però encara és més perillós --i més tediós-- no tenir ideals de referència per poder caçar-los al vol si, per una casualitat, passen a tocar en la vida de cada dia. 
Aquell cul de Napoleó té d’ideal el seu encert real. No el del rabassut emperador, sinó el de l’escultor Antonio Canova i de l’observador d’avui que n’extreu una idea pràctica, una referència aplicable. Una al.legoria no és una mentida, sinó un incentiu amb algun fonament. Un ideal no és una voluta de fum, és un model afortunat. Una referència no és una invenció, sinó una pista. I un cul com aquell –també com alguns altres-- és la part més agraciada d’un estat de gràcia. Entre Napoleó, Canova i jo mateix hem acabat entreteixint un deute. 
Probablement la meva actitud contravé els cànons interpretatius de l’estètica acadèmica sobre el nu anatòmic, de Descartes i Kant fins a lord Keneth Clark, la seva replicant feminista Lynda Neal o la revisió postmoderna del sublim per part de Jean-François Lyotard. Totes les interpretacions acadèmiques de la pulsió artística del nu m’indifereixen, ho confesso. He llegit aquests autors amb paciència. M’han interessat poc. M’ho miro d’una altra manera. 
Ahir a l'ombrosa vall gironina de Sant Daniel vaig tornar a comprovar, amb satisfacció i sorpresa, que el cul del món de vegades és el melic del món.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada