30 de set. 2015

Visita nocturna al Santíssim del Bar Pastís, ahir amb Marta i Micó

De tant en tant venço la mandra, renuncio com ahir al vespre a un partit europeu del Barça a la televisió i surto a veure què fan al Bar Pastís de la Rambla Santa Mònica barcelonina, com qui va a fer la devota visita nocturna al Santíssim. El Bar Pastís és una institució oberta el 1947 pel Quimet i la Carme –dos amants de la cançó francesa-- amb la mateixa decoració carregada que conserva avui. El regenta des del 1980 José Ángel de la Villa, contra els vents i marees que sovintegen als baixos fons portuaris. Programa des de fa més de vint anys música en viu de dimarts a diumenge. L’establiment és minúscul, les comoditats per al públic
i els cantants les mínimes. A part dels tamborets de la barra –de pura fusta sense additius— el tuguri només té dues tauletes, la 18 i la 35: “La 18 és la d’en Huertas Claveria, la 35 la de l’Ovidi Montllor”, diu l’Àngel del Pastís els dies en què diu alguna cosa.
Clavat darrere la barra, tothom el coneix pel seu humor canviant. És l’únic que canvia a aquest temple vivíssim d’un altre temps. A més de les copes, brinda música en viu com un acte de fe en la creativitat d’un estrat d’artistes que no acostumen a ser valorats com es mereixen al circuit comercial. I ho fa amb el mèrit inusual de la continuïtat, dia rere dia. 
Ahir hi actuaven Marta i Micó, la parella de filòlegs seduïts pel tango (un dels gèneres musicals amb millors lletres). José María Micó és poeta, traductor i catedràtic de Literatura a la Universitat Pompeu Fabra, la seva dona Marta Boldú és professora de Literatura d’institut. El seu últim disc “En una palabra” es pot escoltar a Spotify, amb tangos clàssics i un parell de poemes i composicions pròpies. 
L’actuació d'ahir va oferir versions impecables de “Fuimos”, “Maquillaje”, “Sin piel”, “La última curda” o “Afiches”, així com temes propis de la talla de “La sombra de Hilario Méndez”, “Blanco y azul” o “Me alegra Valentina”. També li vaig trobar el mèrit de bussejar amb criteri en el repertori argentí menys socorregut (excel.lent versió de “Bajo un cielo de estrellas”) i de recuperar un tema de Carlos Gardel (“Sus ojos se cerraron”) per demostrar un cop més que cada dia canta millor. 
José María Micó és un bon lletrista. Algun compositor de tangos contemporanis se n’hauria d’aprofitar, conscient de la pèrdua que significa el fet que hagi decidit centrar en el blues el pròxim CD “Las bocas de Ronsardo” amb els seus temes. 
Marta Boldú expressa i afina els tangos sense màcula. Suposo que la seva interpretació vocal planteja el debat estèril de saber si una veu catalana és massa formal, continguda o dessaborida per cantar tangos sense l’imperatiu genètic d’origen. No tinc aquesta sensació, sempre he estat partidari del mestissatge i la impuresa ètnica. Potser fa lleig que ho digui jo, però algunes de les millors noves veus del tango que he escoltat les últimes dècades són Mayte Martín i Miguel Poveda, dos catalans. 
De la visita nocturna al Santíssim del Bar Pastís n’acostumo a sortir amb la fe reforçada en la continuïtat de les autèntiques institucions i en el valor de la música que surt sense intermediaris de l’entranya de la ciutat.

0 comentaris:

Publica un comentari