5 de des. 2015

La primavera no és notícia, una altra lliçó de periodisme

La Universitat Ramon Llull acaba d’editar un nou llibre d’articles del periodista Llorenç Gomis arran del desè aniversari de la mort, amb un títol que ho diu tot sobre el seu articulisme: La primavera no es noticia. Abans de ser periodista havia estat i continuava sent poeta, llorejat poeta. Això es notava a les seves classes, quan el vaig tenir de professor a l’Escola de Periodisme, on també vaig conèixer la seva muller --el seu tàndem-- Roser Bofill d’estudiant a aquelles mateixes aules. El llibre La primavera no es noticia ha optat per antologar els seus articles sobre periodisme, atès que l’edita una facultat universitària que els utilitza com a material d’estudi. L’opció desdibuixa en excés una altra de les més altes especialitats del Gomis dels últims anys, quan parlava amb regularitat a la col.laboració fixa dels dilluns a La Vanguardia de la seva vida domèstica quotidiana, la família, les filles,
els néts. En aquest últim terreny va despuntar igual o encara més –per l’escassa freqüència del tema entre tots els altres articulistes— que en la reflexió sobre el periodisme. Escriure als diaris sobre la vida quotidiana familiar amb la insistència, l’elegància i l’amenitat de Gomis es va convertir en característica d'un estil que pocs altres han cultivat. 
Molts anys després de rebre les seves classes a l’Escola de Periodisme, vaig gaudir de l’hospitalitat Llorenç Gomis i Roser Bofill a la seva casa de Can Balet, del veïnat de les Paitides de Viladrau, al cor del Montseny més literari i noucentista de Guerau de Liost. Tot i ser invitat per una de les filles i el seu cònjuge, vaig mantenir estones de conversa amb els pares mentre preníem el te o la tisana sota els til.lers i el roure del jardí. L’entusiasme de Roser Bofill sempre va contrastar –i encaixar admirablement— amb la circumspecció de Llorenç. 
Ell ho observava tot amb la mirada penetrant i perspicaç dels seus ullets vius, moguts per una recòndita avidesa. S’abstenia d’opinar o encara més de jutjar en veu alta. Portava el somriure sempre posat, un somriure de natural discretíssim, però present. Escoltava i contestava sempre amb aquell mateix mig somriure indulgent, quasi principesc. Era un home reflexiu i contemporitzador, estintolat per l’argent viu de la companya de la seva vida i pel bellugueig generacional de les quatre filles. 
Recordo el posat d’atenció davant l’interlocutor i les frases que arribava a pronunciar durant la conversa sense desfer l’esboç de mig somriure a la comissura dels llavis. Ostentava des de jove una calvície senatorial i una pulcra barba tipus collier, sense bigoti, més elegant encara que la de Josep M. Castellet, si això fos imaginable. Era un home aparentment beatífic. Havia après a ser condescendent. S’havia empeltat del vell noucentisme senyorívol del Montseny de Guerau de Liost, mentre nosaltres jutjàvem a tort i a dret amb una facilitat escandalosa, destinada amb facilitat a estavellar-se. 
Al moment de ressenyar als diaris l’aparició de les seves memòries el 1966, em vaig preguntar: “Tota la visió d’una existència queda marcada per l’esperit d’inalterable amabilitat en qualsevol circumstància, I, això, existeix? La vida i la trajectòria professional no són fetes també de contradiccions, conflictes, alguna pujada de tensió, algun pecat d’ira ni que sigui venial? Llorenç Gomis s’estima més recordar de manera intencionadament amable. És una opció. N’hi ha que no n’aprendrem mai, emportats per la funesta mania de buscar darrere les aparences, de matisar, d’importunar. D’aquesta manera no serem mai senzills ni pacífics. En canvi, per a Gomis la vida i la seva memòria poden arribar a ser vistes com un exercici d’estil” (Avui, 4 d’abril del 1996). 
El 31 de desembre del 2005 em trobava a Palerm, dintre de l’escapada siciliana que mantenia com a costum durant les dates vacants de Cap d’Any. A la cambra de l’hotel vaig rebre la trucada de la metgessa de capçalera i amiga que compartíem Gomis i jo, casualment. Volia comunicar-me, amb veu tremolosa, que acabava de signar el seu certificat de defunció.
Aquella nit, insomne, vaig pensar llargament en els papers de l’auca d’aquest home, en aquells ullets que ho escrutaven tot. Avui hi he tornat a pensar tot llegint La primavera no es noticia acabada d’imprimir. Conec poc la seva poesia, en canvi guardo alguns d’aquells articles de l’última etapa en què feia l’apologia de les escenes quotidianes de família, la condició d’avi i la vida beata al Montseny. Són la meva petita antologia, la meva petita part retinguda de la seva lliçó.

0 comentaris:

Publica un comentari