11 de des. 2015

El cronista Met Barran s’esplaia sobre el meu llibre de la tramuntana

El cronista perpinyanès Met Barran ha publicat en francès al seu blog una resssenya del meu últim llibre Elogi i refutació de la tramuntana, que tradueixo a continuació: “L’assagista Xavier Febrés fa bufar molt alt la tramuntana. Tant si la tramuntana us agrada un poc, molt, apassionadament o gens ni mica i sabeu llegir un text escrit en català, no dubteu d’aconseguir Elogi i refutació de la tramuntana. Un llibre, una summa de l’escriptor assagista Xavier Febrés, al qual devem ja una abundant bibliografia sobre el Pirineu, el Mediterrani i autors com Josep Pla, Antonio Machado i Aristides Maillol. Per damunt –o per mor— del vent, aquest escriptor transfronterer i viatger, de ploma tan sensible com sàvia, no amaga la seva adoració per les terres de l’Empordà, el Rosselló i més enllà, a remolc o arrossegat pel seu vent inspirador. Aquest valuós llibre compta amb dos capitals: popular i científic. No és la primera cita de l’autor amb la tramuntana. El 1995 ja li va dedicar un monòlit literari i aquesta vegada, exactament vint anys després, li aixeca un monument de més envergadura, molt nodrit, madurat damunt d’un considerable
sòcol de documentació, des de l’arqueologia fins l’astrofísica, de la medicina a l’energia eòlica, sense oblidar les mitologies i savieses populars referides a aquest vent.
Enamorat de la tramuntana i les seves paradoxes, Febrés no s’hi posa per poc a la primera de les dues parts que formen el llibre. Una part molt subjectiva, fisiològica i intimista, eròtica. Sorprèn llegir a determinat moment un epitalami, un magnífic relat de noces amb el vent, mentre que a d’altres ens descobrim menys analfabets. Un llibre apassionant i molt informat alhora.
La seva escriptura, igual com els efectes sentimentals i intel.lectuals, obeeixen a la vida seqüencial i intermitent del seu heroi, que no és aquí un heroi imaginari ni de pacotilla, sinó un personatge ben real que vagareja per cels i terres i els palpa un poc, molt, apassionadament o gens ni mica. Mobilitza quan convé cos i ànima, sentits i pensaments, la geografia física i la geografia imaginària per tal de modelar una cosa i l’altra. 
La segona part podria fer pensar, atès el seu títol general, a un desplegament clàssic de controvèrsia filosòfica: a favor o en contra de la tramuntana. Aquesta part, més llarga i armada per al debat i el fòrum d’història --amb dades, fets concrets i bibliografia de diverses disciplines, tant meteorològiques com lingüístiques, psiquiàtriques o periodístiques, d’autors i autoritats coneguts o no, celebrats o minoritzats— constitueix un formidable balanç de coneixements sobre la tramuntana, la qual manté un buf inaferrable malgrat no ser cap desconeguda. 
Balanç de coneixements ben útil a una època en què la cultura científica puja rarament al podi mediàtic, amb un repartiment bastant equilibrat entre contribucions de professionals o amateurs de la tramuntana dels dos costats del Pirineu. Fa temps que sabem que Xavier Febrés manté dos amors: l’Empordà i el Rosselló, la Costa Brava i la Côte Vermeille, Figueres i Perpinyà. No hi ha gaires terrenys secundaris per a Xavier Febrés, el qual treballa com un ‘naturalista’ a la manera de Zola i empeny la seva indagació sobre el déu Eol des de la mitologia fins al parc eòlic del Pirineu Oriental (del qual es declara de passada admirador). 
Es complau a confrontar els estereotips populars (que de vegades l’atabalen una mica) amb les dades científiques a les quals aquest cartesià del segle XXI acorda tot el seu crèdit. Si s’inclina per la ciència (els seus mèrits, avantatges i possibilitats), no condemna per això la part de veritat de les nostres creences populars. La tramuntana desarrela més fàcilment un arbre o fa volar una teulada que no pas mata ningú amb les seves revolades, segons un encertat refrany pagès, de poble, de litoral, de rerepaís. 
A aquest gran llibre de 120 pàgines s’alternen l’observació i l’anàlisi, la prosa i la poesia, l’estil líric i enjogassat amb l’estil periodístic i didàctic. Descriu, explica, cita i comenta sense amagar mai els entusiasmes o les còleres. La tramuntana estimula les neurones, fueteja la sang, bufa entre les branques idees preconcebudes o tímids projectes inacabats. S’hi detecta l’incontestable segell patrimonial dels pontífex de l’Empordà –Dalí, Fages de Climent i Pla, per exemple--, però no es tracta de cap opció essencialista. Shelley o Goethe, Leopardi ahir o García Márquez avui també hi deixen la seva empremta, igual com René Char o Claude Simon. 
Febrés, viatger i gourmand, és un comparatista atent. Paisatges, instants, sensacions… Aquest autor, investigador i narrador potser mereixeria el qualificatiu d’home de sabates de vent. Coneix tots els indrets, raconades i grans àrees del vent. Espais de llibertat i espais de drames o de comèdies. L’ha trobat a la Bíblia i l’adora a mil llocs diferents, però sobretot a Quermançó. Coneix tots els seus humors i olors, tant els més elevats com els més baixos. Coneix totes les seves fonts i itineraris, les llengües, els dialectes, els argots i les tribunes preferents (muts i a la gàbia per identificar-les aquí, cal llegir el llibre). Es tracta de tribunes-santuari a les quals s’ha de consentir l’esforç de donar-li cita, de dia o de nit, a qualsevol època de l’any, per lliurar-se totalment al vent. Fins el país de l’Aude, la Provença o més enllà dels Alps. Fins a Menorca i ultramar. 
Aquest llibre d’atmosferes –com diria un humorista--, enciclopèdic i estilós es troba habitat per molta gent i moltes generacions. Participa tant de la micro com de la macrohistòria de la terra, l’aire, el clima. Té un doble mèrit per al lector que vol sentir a la pell i fins els ossos els misteris i els secrets: proporciona una sòlida columna vertebral diacrònica i ofereix una àmplia mirada sincrònica. 
No és cap ironia, que quedi clar, si donem el nom de summa a l’obra d’esperit, de geometria i finesa de Xavier Febrés. Tracta d’arquitectura, de tecnologia, de música, de cançons. De conreu dels terrenys i de land art. De follia i de sexe. De la tramuntana i les seves ratxes, remolins o calmes. Més que una tradició, un monument o un cocktail d’influències en les nostres vides, és l’alè vital del nostre planeta. 
El llibre ha estat prologat i il.lustrat fotogràficament per Josep M. Dacosta, i publicat per la Col.lecció Josep Pla de la Diputació de Girona. Hauria pogut estar dedicat a Eol i Gaia, cosa que en aquests moments de COP21 no semblaria fora de lloc. Esperem una pròxima traducció d’aquest llibre al francès".

0 comentaris:

Publica un comentari