17 de des. 2013

Per què deixem morir els fars?

La funció dels fars s’ha vist substituïda per noves tecnologies de comunicació marítima, excepte la funció de la bellesa quan s’aboquen a l’abisme com una mà estesa d'empara en la tenebra. El fars sempre han fet cohabitar la tècnica i els somnis, la llum i la foscor, la immobilitat i el gir perpetu, la soledat i l’auxili, la infinitat i un punt precís. Des de la seva automatització vint anys enrere i l’extinció dels faroners residents, les autoritats responsables juren i perjuren que donaran alguna nova utilitat turística o cultural a l’excepcional elegància i ubicació dels fars, però de moment només ho han complert amb un comptagotes balbuciejant. Els fars de
funcionament automatitzat continuen sent éssers vius, elements sentimentals del paisatge alçats al caire de dos móns oposats, la terra i el mar. Malgrat tot s’han convertit en parents pobres del litoral, llevat de comptades excepcions. El petit centre d’interpretació dels fars de la Mediterrània, muntat al far de Tossa de Mar, només va durar del 2005 al 2008. L’edifici del far barceloní de Montjuïc o del Morrot ha estat rehabilitat com a centre d’activitats, sense activitats.
Quan el setembre del 2003 es va presentar a les Drassanes barcelonines l’exposició “Fars, els ulls de la nit”, la vaig ressenyar al suplement “Cultura’s” del diari La Vanguardia: “La llegendaria fascinació del mar té als fars els seus punts d’exclamació més lluminosos, ingredients de l’atractiu mític capaços de desbordar les característiques merament tècniques. Ara més que mai els fars poden recuperar el caràcter de punts d’exclamació del llenguatge del mar, reconduïts cap a una nova utilitat que cada municipi del seu radi d’esclat s’ha afanyat a proposar”. 
Les propostes no han anat gaire enllà. Se’m fa incomprensible, per exemple, que l’aventura del far de l’illa de Buda, al delta de l’Ebre, encara no hagi estat objecte d’alguna iniciativa èpica. Aquest ull polifèmic de la nit és el sentinella viu, mut i incomprès d’un sol.liloqui crepuscular. El 1860 ja es va construir a aquesta illa deltaica un primer far provisional amb torre de fusta, a l’espera d’inaugurar el definitiu d’estructura metàl.lica encarregat al fabricant John Henderson Porter, sobre plànols de Lucio del Valle. La farola del constructor anglès va resultar un do de pit de l’enginyeria de l’època, el far més alt llavors d’aquestes característiques: 55 metres aixecats el 1864 a la platja de l’illa de Buda, a l’embocadura del braç navegable de l’Ebre. 
La seva forma piramidal, esvelta i insòlita es pot veure reproduïda fotogràficament a tots els llibres de l’especialitat com una petita torre Eiffel dels fars. L’equip humà responsable comptava amb tres faroners titulars i un auxiliar, amb habitatge a la base octogonal de la mateixa torre per a ells i les seves famílies. 
El 1914 s’hi va produir la naixença dels bessons setmesons del faroner Leonardo Sánchez Alcaraz i la seva dona Anna Genil Freire, sense temps per arribar a la Maternitat de Tortosa. Un altre faroner solter, Francesc Torres, s’hi va suïcidar el 1932 tallant-se les venes, víctima de la solitud, poc després de marxar la seva mare. El far metàl.lic de Buda va ser dinamitat durant la Guerra Civil per les tropes republicanes, al.legant qüestions militars estratègiques. Tot i malmenat, es va mantenir en activitat fins a l’ocàs definitiu, el dia de Nadal del 1961, abatut per un temporal quan la seva cimentació ja es trobava descalçada i els pilons de subjecció rosegats. 
Les restes enfonsades del far es troben avui 5 km mar endins com a testimoni de la pèrdua de terreny de l’illa de Buda per l’embat de les onades i la disminució del cabal de l’Ebre. Un nou far d’obra va ser mal construït el 1962 a l’illa, amb fonaments insuficients a un punt inapropiat. Malgrat les noves obres de reforç del 1965 per aturar-ne la inclinació, es va esfondrar poc després. 
Des del 1983 el far de Buda és una plataforma flotant amarrada al fons marí, de funcionament lumínic automàtic. El manteniment només requereix la visita ràpida, esporàdica i expeditiva dels tècnics que ja no volen dir-se torrers o faroners, ni encara menys viure com ells. La seva importància es va veure suplida pel construït el 1983 al cap de Tortosa, també alçat sobre una plataforma amb els peus al mar. 
Pel que fa al flamant far de la muntanya de Sant Sebastià, a Palafrugell,  inaugurat l’1 d’octubre del 1857, avui és el més important de Catalunya pel conjunt d’instal.lacions. Molt a prop, el far de la Meda Gran es troba enfilat amb el de Roses i el de cap de Creus. Un far no era aleshores tan sols la torrassa balconada, amb cúpula envidrada per protegir l’òptica rotativa que concentra els raigs de llum i els projecta amb una intermitència definida, com uns llampecs programats. Era també l’habitatge integrat de dues o tres famílies de faroners. 
El far de la Meda Gran va ser l’últim estrenat del Plan General para el Alumbrado Marítimo de España e Islas Adyacentes, aprovat pel govern d’Isabel II l’any 1847. Tres mesos després de la inauguració la reina era derrocada per la Revolució de Setembre. En realitat aquell pla arribava amb retard i pretenia anivellar la situació de les costes espanyoles amb la que imperava a altres països europeus veïns. 
L’erecció del far del cap de Creus al cim de cala Fredosa va representar un altre do de pit de la tècnica constructiva del moment. Va ser el primer far gironí de la nova era, inaugurat el 22 de setembre del 1853, Reinando Doña Isabel II. L’únic aspecte en què no destaca és l’arquitectònic. Sembla igual com tots els altres del país, atès que el disseny va ser encarregat a enginyers, sempre tan funcionals. Compartia la solitud amb una caserna de carrabiners (ara convertida en restaurant) i els pastors que hi menaven els seus ramats. El 1952 s’hi va instal.lar una nova llanterna òptica i l’anterior va acabar decorant la residència de Salvador Dalí a Portlligat. 
El 1959 el far es va completar amb l’edifici annex destinat a una tremebunda sirena acústica, capaç d’emetre durant les nits de boira gemecs esquinçadors que sobreeixien de la confusió atmosfèrica per avisar els vaixells de la proximitat del coster. Amb els nous sistemes de transmissió, la sirena va emmudir el 1981 i va ser enderrocada el 2006. 
Prop d’un miler de persones celebren aquí cada Cap d’Any a les vuit del matí el primer raig de sol de l’any que rep la Península Ibèrica, daurat i renovador, més o menys emboirinat, a la punta més oriental del país. Alguns congregats aplaudeixen a l’instant del trenc d’alba i tot seguit es lliuren a les sardanes, la xocolata desfeta i els tortells. La mateixa festa, iniciada aquí el 1990, es repeteix actualment al far de la muntanya palafrugellenca de Sant Sebastià i al mirador de la Torre de Montgó, a l’Escala. 
El rodatge al voltant del far del cap de Creus de la pel.lícula La luz del fin del mundo, durant vuit mesos l’any 1970, va fer arribar Hollywood fins aquest ermot geològic, un paisatge lunar de tragèdia grega, aspre i silenciós, modelat pel cant del cigne de la serralada pirinenca quan s’enfonsa al Mediterrani amb una mena d’esgarrifança. Un paisatge eòlic d’aquesta intensitat convenia a la truculència del guió cinematogràfic, basat en l’homònima novel.la d’aventures de Juli Verne. Els pressupost de la pel.lícula nord-americana va donar molt de si. Aquell any la temporada alta dels cadaquesencs va arribar fins Nadal. Fins i tot van construir en formigó, a preu fort, un gran far d’escenografia al costat del real, una pietosa simulació d’attrezzo amb estructura hexagonal de quinze metres d’alçada. 
Malgrat l’incendi final del far de la pel.lícula, l’estructura va mantenir-se incòlume. La llei exigia que el decorat fos desmuntat tan bon punt acabés la filmació, però el far dels americans va restar dret fins que l’ajuntament de Cadaqués no va reclamar al ministeri d’Obres Públiques de laminar-lo 30 anys després, quan ja s’havia convertit en una senya estimada del paisatge. Moltes altres edificacions més lletges i pretensioses mereixien la piqueta abans que aquesta. 
Anys enrere vaig entrevistar el faroner basc Javier McLenan, d’origen familiar escocès, quan vivia al far de cap de Creus. També vaig fer-ho amb Antonio Aguirre Martín al cap de Sant Sebastià, ja secundat aleshores per la jove faronera auxiliar Elvira Pujol Font, la qual va viure a continuació al de cap de Creus durant vint anys, fins el 2001. Al moment de conèixe’ls jo devia portar al cap la idea mítica dels faroners com a misantrops, els funcionaris de l’Estat més capaços d’aproximar-se a la condició de mites literaris, intal.lats a un tros d’illa vertical que culmina a la balconada oberta al cel i al mar. 
El faroner real Javier McLenan era certament barballarg, un xic misantrop i novel.lesc, però em va puntualitzar d’entrada que en llenguatge actual ell no s’anomenava faroner, sinó tècnic mecànic de senyals marítims. Feia dos anys que treballava al far de cap de Creus, procedent de l’anterior destinació professional a Tarifa (Cadis). L’havia triat perquè era el més allunyat de qualsevol ciutat. I em deia amb convicció: “Jo visc com un ciutadà normal. Faig la meva feina. Representa una gran responsabilitat, però també em deixa moltes hores lliures, un cop encarrilada. Aquí visc al ritme de les estacions. L’estiu em passo el dia a l’aigua amb aquesta barca de vela, un veler de regata. L’hivern, llegeixo. La qüestió és tenir sempre alguna activitat entre mans, altrament l’ofici pot resultar força avorrit. Al far de Tarifa, el lloc més ventós d’Espanya i la punta més al sud d’Europa, no m’hi podia quedar més si volia ascendir a titular, si no encara hi seria. El llevant de Tarifa és més fort fins i tot que la tramuntana d’aquí. La tramuntana és una benedicció: neteja l’ambient i asseca aquesta maleïda humitat” 
El far veí del cap de Creus és el rossellonès del cap de Biarra (foto adjunta), a Portvendres, inaugurat per les autoritats franceses el 1836 amb una solidesa més ambiciosa que els de la reina espanyola. Al moment d’aprovar-se el pla que fa ostentar la frase “Reinando Doña Isabel II” al portal de tants fars del país, no n’hi havia cap en funcionament regular a tota la costa de la Catalunya peninsular, malgrat la importància de la ruta marítima i l’entrada de la navegació a l’era industrial. A partir d’aleshores l’administració pública espanyola es va fer càrrec d’aquesta responsabilitat, estatalitzada i coordinada. Per ocupar-se’n va crear el Cuerpo de Torreros de Faros, funcionaris civils que havien d’instruir-se amb cursos impartits a l’Escola d’Enginyers de Camins de Madrid i passar unes oposicions per guanyar la plaça. 
La Llei de Ports de l’Estat i de la Marina Mercant, aprovada per les Corts el 1992 a proposta del ministre Josep Borrell, traspassava la gestió dels fars a les autoritats portuàries, les quals depenen de l’ens públic Ports de l’Estat. Els fars ja no eren necessaris, després de la implantació general del guiatge dels radars, els satèl.lits i els GPS. Com a conseqüència, la mateixa llei declarava a extingir el Cos de Tècnics Mecànics de Senyals Marítims, els antics torrers o faroners, els quals deixaven de ser funcionaris d’escalafó i passaven a ser empleats lliurement contractats per cada port responsable. Les modernes tècniques electròniques de control de la maquinària i les facilitats d’accés a punts antigament aïllats fan innecessari que aquests empleats visquin als fars com abans. Ara ja no hi ha a Catalunya pràcticament cap far habitat, entre els divuit que es troben lumínicament en actiu. 
Ningú no ha escrit la història de l’ofici avui apagat dels faroners. Encara sort d’algunes aproximacions com el treball publicat el 2011 La vida en los faros de España. El Cuerpo de Torreros de Faros o de Técnicos Mecánicos de Señales Marítimas (1851-1992), de David Moré Aguirre, nét d’il.lustre faroner.

0 comentaris:

Publica un comentari