10 de des. 2013

Alice Munro no necessita ser avui a Estocolm per rebre el Nobel

Avui l’escriptora canadenca Alice Munro rep a Estocolm el premi Nobel de Literatura, recollit per la seva filla. L’autora, de 82 anys, ha al.legat motius de salut per no viatjar a Suècia, per no abandonar el seu món i el de la seva literatura quotidiana que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario. Al marge d’eventuals motius de salut, la decisió de no viatjar per rebre el guardó resulta plenament coherent amb l’estil que li ha valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà canadenc, un afortunat gegant desproveït d’ímfules. Com afirma la dita, “un canadenc és un nord-americà sense armes i
amb seguretat social”. Els contes i relats curts de la Munro reflecteixen un paisatge humà intens i quasi secret que batega sota les apariències rutinàries, de manera que hauria contrastat molt als daurats palaus de la cort sueca.
Descobrir o rellegir els seus relats procura el mateix impacte de sorpresa que em va causar la primera visita al Canadà, començant per la ciutat de Vancouver a la qual em portava l’encàrrec d’escriure un reportatge sobre la seva flamant xarxa de metro. D’entrada, saltava a la vista que el dinamisme d‘un país avesat al melting-pot convivia en estret lligam amb la grandiositat de la naturalesa que esclata amb intensitat vivíssima al voltant de qualsevol punt habitat. Al centre urbà de Vancouver veia i escoltava l’activitat de les factories serradores de fusta a la falda de les muntanyes immediates. Un cop situat al metro, la meva mirada només va trobar dos tipus de persones amb un aspecte diferenciable de la uniformitat que em permetés posar-hi una mica de literatura, aferrar’m-hi com a punt de contrast enfront de la unanimitat aparent. Eren els xinesos i els punkies. 
Els xinesos formen una colònia nodrida a Vancouver, tot i que la majoria són japonesos o canadencs amb faccions familiars japoneses. Pel que fa als punkies, s’esforçaven ostensiblement per distingir-se del comú de compatriotes, volien ser diferents per naturalesa com els xinesos. En qualsevol cas, al metro de Vancouver no s’hi veia un sol graffiti ni per equivocació, ni un paper a terra. Els punkies no tenien cap necessitat de vulnerar les normes per jugar el paper de contrast, distanciar-se de la mitjana dels seus conciutadans i sentir-se diferents sense deixar de col.laborar a que el metro estigués molt a prop d’allò que algun dia hem somniat tots els contribuents que ha de ser un mitjà de transport públic en una societat agradablement civilitzada. 
Els relats d’Alice Munro evoquen aquests mateixos contrastos canadencs –i universals-- entre les apariències de la suposada vida beata de províncies i el seu fragor intern. Que l’escriptora no reculli avui el Nobel a Estocolm és una altra manera, aparentment senzilla i natural, de contrastar i positivar sense sortir de casa.

0 comentaris:

Publica un comentari