23 de des. 2013

Roma, el lligam afectiu amb la gran bellesa

Des del títol mateix, la pel.lícula La grande bellezza és un homenatge a la ciutat de Roma. L’impacte que causen les imatges no és aliè a l’arrelat lligam afectiu, l’inconscient vincle maternal que els espectadors del film mantenim amb la Urbs, amb el palpitant caput mundi de la nostra cultura. Qualsevol llatí té dues capitals, la seva i Roma. Alguns ho detectem, ho practiquem, ho gaudim. Moltes seqüències de la pel.lícula s’endinsen per camins particulars del director, però la línia contínua de l’escenari urbà que tria s’alça com un tribut a la fascinació indicible que exerceix la monumentalitat històrica i alhora plenament
actual, quotidiana i viva, vivíssima, de Roma. Moltes capitals d’antigues civilitzacions són avui jaciments arqueològics separats de la vida corrent, Roma no.
El tombant de la meva addicció romana es va produir el dia que vaig posar els peus per primer cop a la institució anomenada Stampa Estera, l'associació de corresponsals estrangers situada aleshores a Via della Mercede núm. 55, a tocar de Piazza Spagna. Qualsevol capital estatal una mica moderna compta amb un centre de premsa internacional posat a disposició dels corresponsals perquè hi treballin o hi facin vida aparentment laboral. La similitud de Stampa Estera amb institucions periodístiques similars que havia pogut conèixer arreu del món consistia en la importància de la sala del bar, autèntica ròtula d'articulació del moviment humà d'aquests centres de treball. Al bar s’hi sepultaven les hores més nombroses, s'hi coïen i s'hi refredaven les informacions (més sovint l'absència d'informacions) i s'hi congriava l’escriptura de la crònica d'ambient ben informada, després de la lectura de la premsa local i el canvi d'impressions amb el barman, potser amb algun col.lega en cas d'accentuada necessitat o amb algun vague interlocutor telefònic els dies de més compromís. 
La diferència de la Stampa Estera romana era que el seu bar oferia a preu consorciat un amaro més sedosament euforitzant que la cervesa o el whisky d'arreu del món, uns plats de pasta asciuta perfumats com enlloc i una atmosfera de confort presidida per grups de butacons molt temptadors. En ple centre de Roma, era el punt ideal per lliurar-se al periodisme de cafè (encara més en la versió italiana, proveïda d'una voluta retòrica acreditada). 
La pena és no haver-me adaptat al periodisme de cafè per pura inconsciència i haver oblidat la sentència de Madame de Staël al llibre Corinne ou l'Italie: "Roma és el lloc més agradable per a tots aquells que ja no tenen l'ambició ni la possibilitat de jugar un paper en el món". El meu caràcter inquiet reapareixia a la superfície i trencava el savi equilibri mediambiental. Jo preguntava, explorava, indagava, proposava... La majoria d'interlocutors m'escoltaven com qui sent ploure, convençuts de la ingenuïtat del meu sistema de vida i la fortuna del seu, instal.lats a un dels destins més agraïts si s'hi aboca la dosi necessària d'adaptació, astúcia i confiança en l'inevitable curs natural de les coses. Tot i així, de vegades apareixia algun il.lús disposat a creure temporalment en l'interès de la meva actitud. 
Després de diverses estades a Roma, discussions i passejades, Rossend Domènech va acceptar la proposta d'escriure entre tots dos un llibre sobre aquesta ciutat on ell vivia des de feia anys com a corresponsal de premsa. Ho va acceptar amb una frase de la seva collita que establia la síntesi entre les meves explicacions engrescades i la seva percepció de la proposta. Tot extraient per un instant el fumejant cigar toscano de la comissura dels llavis, amb un ull mig cluc pel efectes del fum, va esclamar:
-- Saps què? Tu hi posaràs l'ethos i jo hi posaré el pathos.
Em va semblar una rúbrica del nostre acord digna de qualsevol làpida marmòria romana. Rossend volia dir --suposo-- que jo hi abocaria més entusiasme com a visitant regular, mentre que ell ho matisaria amb els inconvenients d'una capital viscuda de forma quotidiana. Han passat molts anys i recordo amb exactitud l'instant i el so d'aquella frase baptismal al bar de la Stampa Estera, potser amb l'afegit d'alguna grappa durant la sobretaula del dinar, molt abans que Rossend descobrís que el consum de grappa perjudica la pròstata i que escriure llibres és una autèntica lata. En qualsevol cas, el nostre llibre es va publicar el 1986 amb el títol Roma, passejar i civilitzar-se, i va ser reeditat el 2000. 
El procés d'elaboració a quatre mans va resultar laboriós en documentació i hores invertides, però senzill quant al sistema de treball. Es tractava de reproduir allò que ja havíem fet prèviament de forma espontània: xerrar i passejar. M'escapava de Barcelona a Roma amb regularitat, treballàvem sobre el terreny, redactàvem cadascú pel seu compte els capítols acordats i tot seguit intentàvem harmonitzar-los. 
Rossend m'allotjava a casa seva, un ampli pis amb finestrals abocats a les vistes del Monte Mario. Solíem fer balanç al voltant de la taula del sopar, que cuinava ell, tot sovint a base de spaghetti a l'aglio, olio e peperoncino. Els preparava amb una minúcia i un resultat que no he retrobat mai més. La recepta, aparentment tan senzilla, es convertia a mans de Rossend en un treball d'orfebre. A més de la qualitat de les matèries de base, pretenia que els dos trucs essencials consistien a migpartir pacientment amb el ganivet damunt d'una fusta les minúscules llavors del bitxo perquè desprenguin la seva millor substància i, tot seguit, utilitzar per al perfum final un formatge de caciotta ratllat a l'instant. Tampoc no he retrobat mai més aquelles caciotte, malgrat els reiterats esforços. Les volves de neu làctia eren ratllades per Rossend amb infinita paciència mentre feia bullir l'aigua de la pasta, sofregia el condiment a foc lent i passava els spaghettis al dente un últim instant per la paella. Ah, sabor i aroma del cel de les petites coses! El meu record més clar i enyorat són aquelles volves de caciotta, després de la quantitat d'hores invertides a escriure el llibre i les dècades transcorregudes. 
Quan havíem de sopar fora, jo insistia a anar Da Pierluigi, al barri de Piazza Farnese i Via Monserrato, tan acollidor els vespres sense el brogit del tràfec diürn, sense els cotxes, els motorini, els botiguers ni els turistes. Via Monserrato i Piazza Ricci, on es troba Da Pierluigi --en realitat la placeta no és més que una nansa del carrer--, estan exactament igual que fa segles, hi sura la mateixa atmosfera nocturna encalmada a quatre passes del desori de Campo dei Fiori. 
Aquí vaig aprendre a baixar la veu per escoltar el murmuri de les dues fonts de Piazza Farnese, les dues monumentals banyeres barroques de granit situades davant la façana del palau que ara és l'ambaixada de França (façana copiada al Palau de la Generalitat barceloní) i que després de l'horari d'oficines es converteixen en un dels punts més silents i redossats del centre històric. Em van ensenyar a estimar el silenci nocturn de Piazza Farnese quan sortíem engrescats de sopar a la trattoria Da Pierluigi, a disminuir el volum i baixar el to per assaborir aquella calma urbana, per palpar-la. No sempre ens podíem estar de lliurar-nos a corredisses enjogassades al voltant de les dues banyeres barroques, esvalotats per l'eufòria de posseir Roma, d'haver sopat molt bé i haver sostingut una llarga sobretaula acompanyada amb la grappa de la casa. 
Continuo portant cada nou acompanyant a les taules d’aquesta trattoria i continuo sortint-ne eufòric com el primer dia, mentre pugui retrobar al camí de tornada el silenci de Via Montserrato i el murmuri nocturn de l'aigua a les dues banyeres barroques de Piazza Farnese. Moltes coses han canviat, només resten intactes Via Monserrato, Piazza Farnese i alguna il.lusió meva molt esclarida, però real. Hi torno en homenatge a aquelles meves corredisses nocturnes enjogassades de dècades enrere al voltant de les dues banyeres barroques incòlumes de Piazza Farnese, eternes com Roma, posseïdes per l'amor del record. Par tibi Roma, nihil cum sis prope tota ruina. Res com tu, Roma, encara que no siguis més que ruïnes. La gran bellesa.

0 comentaris:

Publica un comentari