28 de des. 2013

El noble art de caminar, al camí de bosc de Sant Medir

He anat a celebrar l’èxit d’una operació artroscòpica al meu genoll dret (gràcies doctor Maculé!) amb un retorn al camí de bosc que porta de Sant Cugat a l’ermita de Sant Medir, tot passant pel Pi d’en Xandri (foto adjunta), la Torre Negra, can Borrell, la capella circular de Sant Adjutori i, finalment, la mitja volta del recorregut a Sant Medir. M’hi he lliurat a una caminada festiva per sentir la fortalesa silenciosa dels arbres i el misteri del tic-tac del meu cor, però sobretot per honorar el noble art de caminar, la simplicitat del luxe de poder caminar sense més adjectius, senzillament caminar al ritme de la respiració, a pas moderat de 3 km/h o al ritme més viu i vigorós que tensa el sistema cardiorespiratori i lubrica les idees (la irrigació sanguínia del cervell), per
insurgir-me contra la perversió urbana del sedentarisme i deixar anar una descàrrega d’endorfines, que al bosc no li fan cap mal. Parlo de caminar, no de córrer: “Córrer sense mesura, lesió segura”.
He trobat el bosc pacífic, verd i moll com un enciam, desproveït de les faramalles i l’hostilitat del món, acollidor i dispost com sempre. El matí era ventós i això el feia encara més etimulant i diàfan. El camí de terra ha estat condicionat per a les caminades dels santcugatencs, alguns dels quals m’han saludat amb un amable “Bon dia!” quan els he creuat.
Hi subsisteixen alguns camps llaurats, conreus de cereals que a l’època de la creixença fimbren al vent com la cabellera d’una musa botticelliana o la crinera de les eugues, tan ben criades a les hípiques del municipi. En una aturada, he tingut un sentiment pietós pels amics benestants que van aquests dies a fer vacances a contrades com més allunyades millor, com si la distància augmentés el plaer del desplaçament, que jo trobo amb tots els ingredients a aquest camí veïnal. 
La versió superior d’aquesta mateixa passejada és caminar i conversar alhora, tal com fem de tant en tant amb l’amic Albert Garcia Pujol, quan les seves nombrosíssimes ocupacions de prejubilat li ho permeten. Aleshores l’abraçada càlida de l’escenari es duplica amb la nostra destil.lació aristotèlica a dues veus, la qual davalla directament de l’acreditada escola peripatètica grega. Hi hem arreglat incomptables vegades el món, el qual es torna a desgavellar tan bon punt abandonem el límit del bosc i trepitgem de nou l’asfalt. 
S’han publicat llibres de tota mena sobre el noble art de caminar. Des del clàssic del nord-americà Henry-David Thoreau, titulat amb plena eloqüència Caminar, fins el més recent Caminar per ser feliç, de Lluís Garrofé i Josep R. Ribé. Quasi tot és susceptible de ser escrit, com a succedani evocatiu de ser caminat i viscut.

0 comentaris:

Publica un comentari