28 de des. 2013

Centenari: la Primera Guerra Mundial té el futur assegurat

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’agost del 2014 s’escau el centenari del començament de la Primera Guerra Mundial i la data ha començat a fer córrer la tinta. La immensa majoria d’europeus ignora avui per què es va produir aquella guerra de més de 10 milions de morts, de la mateixa manera que els governs continuen sent incapaços de consensuar una versió històrica comuna, més enllà de cada visió nacional, del vel acomodatici de l’oblit i les cerimònies oficials. És exactament la mateixa actitud que davant l’actual guerra econòmica, la salvació dels especuladors amb diners públics a canvi de retallar els drets socials (treball, habitatge, educació, sanitat) i rebifar del patriotisme contra l’enemic exterior per tapar l’agressió interna, l’alteració del pacte democràtic i l’augment de les desigualtats, la confusió sistemàtica del debat i per tant de les possibles mobilitzacions de protesta. Es tracta de fer creure que les guerres i les crisis són coses que passen, senzillament. L'any 1914 un jove serbi va matar en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès i aquest va atacar Sèrbia, alhora que reclamava el suport dels seus aliats alemanys davant
l’aliança entre Rússia, França i Anglaterra. Els governs van dubtar en involucrar-se.
El kàiser Guillem II i el tsar Nicolau II eren cosins (néts tots dos de la reina Victòria d’Anglaterra) i van intentar tímidament contemporitzar. L’instant de vacil.lació es va veure escombrat al cap de pocs dies per la pressió dels estats majors militars i la part de l’opinió pública dominada per l’ardor patriòtic i l’impuls nacionalista. L’1 d’agost del 1914 Alemanya declarava la guerra a Rússia. La resta de peces van caure soles.
Els clarividents estrategs militars pensaven que seria una guerra de pocs mesos, com la franco-prussiana del 1870, sense comptar amb la nova força mortífera de l’artilleria pesada, la qual va arrossegar a una llarga guerra de trinxeres i un balanç de víctimes esfereïdor. Els soldats russos es van girar el 1917 contra el seu règim imperial i van donar pas a un altre, igualment totalitari. Tres democràcies parlamentàries (França, Gran Bretanya, Estats Units) es van batre contra tres sistemes autocràtics (Alemanya, Rússia, Àustria-Hongria) i es van imposar, però en realitat no va guanyar ningú.
El primer conflicte mundial alteraria amb enorme brutalitat la idea de progrés que fins aleshores dominava a les democràcies occidentals. Els traumatismes van abonar el terreny a la següent guerra mundial immediata del 1940, induïda un cop més pel poder central d’Alemanya. 
Els partits socialistes van tenir el 1914 una responsabilitat important en l’acceptació d’anar a la guerra. Disposaven de pes entre els treballadors i els sindicats, però la seva defensa de l’internacionalisme enfront dels interessos dels governs va cedir el terreny al patriotisme interclassista. A la cambra de diputats de l’Assemblea Nacional francesa, el primer grup era l’any 1914 el Partit Radical (169 escons), seguit per la SFIO socialista (103 escons). El Partit Social-Demòcrata alemany (SPD) era el primer del Reichstag des del 1912, amb més d’una tercera part dels escons. El Partit Laborista comptava al Regne Unit amb un fort corrent d‘opinió pacifista, durament criticat. 
La reunió de la Internacional Socialista celebrada a Brussel.les el 29 de juliol del 1914 encara es va oposar a la guerra imminent. Jean Jaurés va pujar a la tribuna per clamar: “Després de vint segles de cristianisme damunt dels pobles, després de cent anys del triomf dels principis dels drets de l’home, com és possible que milions d’homes es matin sense saber per què ni sense que ho sàpiguen els seus dirigents? Voleu que us digui la diferència entre la classe obrera i la classe burgesa? La classe obrera odia la guerra col.lectivament però no li té por individualment, mentre que la burgesia celebra la guerra col.lectivament i li té por individualment. Per això quan els burgesos xovinistes han convertit la tempesta en amenaçant, senten por i es pregunten si els socialistes no actuaran per impedir-la”. 
Dos dies després Jaurés era assassinat a un café de París per les bales d’un estudiant afiliat al grup nacionalista Lliga de Joves Amics de l’Alsàcia-Lorena. Els socialistes d’arreu d’Europa no van actuar per impedir la guerra, van enviar els treballadors a defensar cada pàtria sota la direcció d’aquells governs. 
L’hegemonia alemanya torna a ser avui indiscutible. Europa torna a ser un continent marcat per la voluntat alemanya de domini, primer amb el militarisme i ara amb l’economia. El desenllaç d’aquell militarisme és ben conegut, el del domini econòmic comença a ser-ho. El país que ha destruït Europa dues vegades en un segle pot fer-ho una tercera i repetir amb formes diferents el mateix error de costos inhumans. 
La creació de la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial i de la Unió Europea després de la Segona no va ser res més que alçar una barrera contra un nou enfrontament entre els seus membres, de la mateixa manera que l’Estat del benestar va ser una barrera contra l’abús excessiu d’unes classes socials damunt les altres i que la creació de l’euro va ser la resposta europea a la reunificació alemanya del 1990, a la renascuda força expansiva del país hegemònic. Al cap de pocs anys, l’euro s’ha convertit en un instrument de domini alemany. 
Ara Alemanya té una nova oportunitat de demostrar que la seva recepta no està destinada exclusivament a enfortir-se ella mateixa en detriment dels altres, que la solidaritat europea no és a canvi del ple domini germànic per tercera vegada en un segle, amb resultats catastròfics. Alemanya no pot fer el que vulgui amb els seus socis, tots més petits que ella. Un lideratge que només beneficia el líder deriva en tirania i en enfrontament.

0 comentaris:

Publica un comentari