24 d’oct. 2013

Que peti el nostre planeta provoca escassa inquietud

La qüestió em barrina fa temps com un filaberquí girant en fals. Com és que els governs i els ciutadans en general s’inquieten tan poc davant les amenaces de supervivència que pesen sobre el seu planeta, demostrades per científics i ecologistes, si continuem pel mateix camí de consum d’energia i recursos disponibles? El creixement demogràfic (passarem de 7.000 a 9.5000 milions d’habitants durant els 50 anys vinents) exigirà produir més menjar les pròximes dècades que durant els últims segles sumats. El canvi climàtic causat per les emissions contaminants a l’atmosfera desertitzarà o bé inundarà àmplies
zones geogràfiques, els habitants de les quals intentaran emigrar com sigui cap els països més afortunats que basen el nivell de vida en el consum d’uns recursos que s’esgoten i en un creixement econòmic que no seguirà el ritme de les necessitats.
L’escenari dibuixat amb luxe de detalls per les previsions no té res de ciència-ficció. L’escala sense precedents del problema, a bastament alertat, no troba en la consciència dels responsables ni dels ciutadans la magnitud que necessiten adoptar les solucions. Potser perquè la qüestió només es pot resoldre mitjançant el decreixement d’algunes coses per guanyar-ne d’altres menys ostentoses i més senzilles. Això requereix voluntat de canvi de mentalitat, de conducta, de sistema de producció (de negoci) i de concepte de benestar. És més fàcil passar als nostres fills la pilota (inflada fins a petar) que canviar voluntàriament de mentalitat o de conducta. La clau de la qüestió que em barrina deu ser aquesta, però no resulta gaire encoratjador d’admetre-ho.

0 comentaris:

Publica un comentari