17 d’oct. 2013

El tricentenari de Diderot, un plaer per dos motius


El 5 d’octubre es va escaure el tricentenari de la naixença del pensador Denis Diderot, pare de l’Enciclopèdia que compendiava tot el saber de l’època i del Segle de les Llums que va il.luminar els següents enfront de les velles estructures, intoleràncies i supersticions. Arran de l’efemèride França s’ha estremit de plaer en les seves essències ideològiques i li ha dedicat un ventall commogut de records, als quals em plau sumar-me per dos motius. El primer, pel preu tan accessible amb què puc comprar a les llibreries franceses –no a les d’aquí-- els infinits llibres sobre el personatge, estudiat per tots els costats, des dels grans especialistes fins als treballs de divulgació contínuament renovats, adreçats als batxillers que tindran Diderot com a matèria d’examen. N’acabo de devorar un parell amb la tinta encara fresca: el de Jean-Paul Jouay titulat Diderot, la vie sans Dieu (col.lecció Livre de Poche, 5,60 euros) i el de Jacques Attali Diderot ou le bonheur de penser (col.lecció Pluriel, 10 euros). El segon motiu de la meva arrelada adhesió a Diderot és l’emplaçament afortunat del seu monument sedent en bronze al bulevard Saint-Germain del Barri Llatí, molt a prop d’on va viure, un indret també molt accessible per als meus rendez-vous a la capital del país veí. Col.locar-me a l’ombra de Diderot –de les seves idees o del seu monument-- m’ha gratificat fins avui. El llibre d’Attali m’ha cridat especialment l’atenció, perquè l’autor és una mena d'alter ego
actual de Diderot, salvant les distàncies sobre l’època que va tocar viure a l’un i a l’altre. Jacques Attali és un dels pensadors més seguits de França, on no n’hi falten entre les generacions d’enarques, Sciences-Po i altres Hautes Ecoles. Jueu pied-noir nascut a Alger de família benestant, va ser el brillant conseller mimat del president Mitterrand (“No tinc ordinador, ja tinc Attali”, deia), abans de convertir-se en un dels assessors més sol.licitats arreu del món per a tota mena de consultories. Publica cinc llibres per any en tots els gèneres (assaig, novel.la, biografia, teatre, dietaris) i manté una crònica a la revista L’Express que acostuma a ser el petit castell de focs setmanal del seu talent, el reflex actualitzat del lliurepensament de Diderot i successors. 
Denis Diderot a ser dels primers a refusar la perruca i les pólvores a la cara, i va escriure a la seva amant Sophie Volland: “Hi ha un bocí de testicle al fons dels nostres sentiments més sublims i de les tendreses més fines”. L’endemà del tricentenari, el col.lega Llàtzer Moix li dedicava al diari La Vanguardia l’article “Torna, Diderot!” i escrivia amb ironia: “M’agradaria molt seguir glossant aquí Diderot. Però no sé si això vindria de grat a la majoria silenciosa i, esclar, no voldria pas indisposar-m’hi”.

0 comentaris:

Publica un comentari