28 d’oct. 2013

El lideratge mantingut per Maria Callas és un miracle operístic

El recent bicentenari de la naixença Verdi ha propiciat una panoràmica del seu llegat amb els coneixements acumulats fins avui, una visió en perspectiva de la vigència del músic. Algunes de les conclusions són d’impacte, com l’afirmació del crític musical Javier Pérez Senz quan diu que encara no ha estat superada la versió de Maria Callas de “La Traviata” verdiana (estrenada i enregistrada per ella fa seixanta anys, el 1955 a la Scala de Milà, amb direcció musical de Carlo Maria Giulini i escènica de Luchino Visconti). És una afirmació que no ofereix dubte i alhora resulta tremenda, esfereïdora, pel que significa d’arbitrarietat en l’aparició del talent artístic, en la capriciosa producció de genis al llarg de la història. La soprano d’origen grec continua considerada avui prima donna assoluta amb motiu i sense discussió, malgrat la posterior aparició de primeres veus femenines d’alta qualitat que l’han intentat rellevar en el mateix paper de la cortesana Violetta, entre les quals Montserrat Caballé, Joan Sutherland, Renata Scotto, Mirella Freni, Angela Gheorgiu, Anna Netrebko e cosí via. La Violetta enregistrada per la Caballé el 1967, amb Carlo Bergonzi al seu costat, és sens dubte de primeríssim nivell, i malgrat tot no desbanca
el lideratge de la Callas. Encara no l’ha desbancada ningú i això resulta pràcticament miraculós, a l’altura mítica dels arguments d’òpera.
Montserrat Caballé ho va intentar des del primer dia amb un coratge que l’honora. S’hi va acostar, però el títol de prima donna assoluta continua sent de la Callas sis dècades després. La barcelonina va tenir el valor de disputar-li molt aviat el tron, un atreviment que els “vidus” de la Callas no li perdonarien, en particular a Itàlia i encara més al “loggione” de la Scala de Milà. El 14 de febrer de 1982 va presentar-hi una "Anna Bolena", de Donizetti, amb els mateixos decorats de Luchino Visconti que havia fer servir la diva el 1957, en commemoració dels 25 anys del seu triomf en aquest paper i en explícit “homenatge a Maria Callas”. En un ambient molt caldejat durant els dies previs per la “reposició” que podia semblar un desafiament, la participació de la Caballé es va veure cancel.lada cinc minuts abans de començar la funció, amb tot el públic instal.lat a les localitats, per una indisposició que molts van atribuir al pànic escènic (va ser rellevada per una soprano suplent). Cantaria finalment una setmana més tard, però des del primer acte van esclatar els crits de “Basta!”, “Non e cosí!”, “Viva la Callas!”. Al final del primer acte la Caballé no va sortir a saludar. Al segon va demostrar la seva qualitat a l’ària culminant “Al dolce guidami”, però al tercer van reprendre les estrepitoses discrepàncies entre el públic. Després de la funció va abandonar el teatre per una porta secundària sense saludar els admiradors a la sortida d’artistes com de costum. I va suspendre la participació a les tres funcions més previstes, tot al.legant una greu malaltia de la seva mare a Barcelona.

0 comentaris:

Publica un comentari