L’indret més sumptuós del món que conec, ara tancat i barrat

Cadascú deu tenir el seu paisatge preferit, un lloc predilecte per motius de naixença, d’elecció o de record meravellat, ja sigui a les grans capitals, a les comarques de prestigi o al racó més entaforat del mapa. Quan penso en l’indret més sumptuós del món que conec, trio sense vacil.lar aquest senzill passallís damunt del bassal amb joncar a l’inici de la pujada al Coll de Banyuls, a cavall dels municipis d’Espolla i Rabós. Es tracta d’una tria molt personal i no necessita més arguments que la llibertat de gustos, però els arguments per a mi hi són. És un dels escenaris del meu últim llibre Banyuls mon amour (Vibop Edicions). Pot semblar que

Veig aparèixer el planeta Venus al cel de la posta amb una nova mirada

Últimament he passat hores lentes i complagudes a un balcó davant la badia tancada amb gran elegància per la serra de l’Albera, l’extremitat dolça del Pirineu quan s’ajaça al Mediterrani. Alguns dies la força geològica de la serralada fronterera es dibuixa clara i esvelta a l’horitzó, altres dies sembla més allomada per un tel de calitja o pel tirabuixó d’un núvol penjat com un escapulari, però sempre la línia de la carena protagonitza una mesurada apoteosi visual portada en palmes pel meu afecte. Just després de cada posta de sol, la persona que m’acompanyava em feia observar com apareixia la llumenera del planeta Venus darrere

És senzill d’entendre: “Cuba sí, ianquis no”

Aquests dies s’han produït a diverses ciutats de Cuba les manifestacions de carrer més importants dels últims anys contra el règim castrista per part de ciutadans tips de la ineficàcia del sistema en aspectes importants, començant per l’abastiment alimentari.  Castristes i anticastristes han saltat sobre l’ocasió per defensar o qüestionar en bloc la “Revolución” al poder des de fa més de seixanta anys. Els manifestants brandaven l’eslògan “Patria y vida” davant del revolucionari “Patria o muerte”. El debat és etern i insoluble entre partidaris i detractors del règim cubà, tant a l‘interior com a l’estranger. Els arguments no han canviat ni canviaran.

L’exili de les obres d’art per damunt l’exili de les persones

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acaba d’obrir l’exposició “El Museu en perill. Salvaguarda i endreça de l’art català durant la Guerra Civil”, nova iniciativa al voltant d’una operació de salvament del patrimoni artístic català i espanyol que ha estat estudiada per tots cantons i en detall, molt més que l’exili de de mig milió de persones els mateixos dies i pels mateixos passos fronterers. Les atencions reverencials que van rebre les obres d’art no tenen punt de comparació amb el cruel tracte simultani a soldats i civils republicans que passaven a França.
Ho va expressar amb claredat el corresponsal del del Daily Telegraf, Henry Buckley, a un crònica recollida posteriorment al seu llibre Vida y muerte de la República española: “El mundo entero estaba emocionado por la salvación de unas seiscientas obras maestras del arte español e italiano que eran custodiadas cerca de Figueres después de su larga odisea. Pero no nos

Veure cremar la “selva” de la serra de Roda o la història es repeteix

Aquest últim cap de setmana he vist cremar en viu i en directe l’antiga “selva” boscosa de la serra de Roda que va donar nom als pobles de Selva de Mar i el Port de la Selva, així com al Golf de la Selva, dintre de l’actual Parc Natural del Cap de Creus. Les flames han deixat al descobert, embolcallades per un sudari de cendra, les feixes escalonades que s’enfilaven heroicament fins el cim de la muntanya per aprofitar el terreny dedicat al monoconreu de secà de la vinya i l’olivera, un terreny que ara esgarrapen les construccions turístiques. Molta gent s’ha commogut amb la visió de muntanyes i valls en combustió atiada per la tramuntana, però pocs han recordat que aquesta “selva” ja es trobava desforestada i abandonada al simple matollar des del domini feudal

Orgull amb totes les lletres: sindicalista, llibertària i paradista

Alguns s’han estranyat que a la placa que bateja la nova plaça adjacent al mercat de Sant Antoni barceloní amb el nom de Conxa Pérez Collado hi figuri la triple condició de sindicalista, llibertària i paradista, com si la tercera de les atribucions no es trobés a l’altura de les altres. La seva equivocada impressió només es pot deure a la ignorància del paper social que sempre han tingut els quaranta mercats municipals de Barcelona, una xarxa mantinguda i renovada avui de manera flamant, perduda a tantes altres ciutats en la voràgine de l’especulació immobiliària. Els paradistes són els autèntics

La moda dels “xuixets” fa enyorar els xuixos barrocs i voluptuosos

Una de les primeres coses que m’agradava fer quan arribava a la ciutat de Girona era entrar a alguna de les pastisseries del meu recorregut, comprar un xuixo barroc, rubicund, voluptuós i lluent acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre caminava xino-xano tot mirant aparadors i saludant algun amic o conegut que passava. Un cop menjada la peça, em recomponia els llavis ensucrats amb el tovallonet de paper, feia un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i donava gràcies als gloriosos artesans pastissers de “les dulces” en general i del xuixo en particular. Tenia la impressió que encara hi guanyaven si els menjava tot caminant pel carrer Nou sense perdre el pas, fins a desembocar al lluminós i

Ciutats mitjanes del sud de França ens passen la mà per la cara

Mentre aquí desestimem la proposta de sucursal del museu de l’Hermitage de Sant Petersburg a la Barceloneta i ni tan sols ens posem d’acord sobre l’ampliació de l’aeroport, les ciutats mitjanes i suposadament somnolents del sud de França acaben d’obrir equipaments culturals de primer nivell que ens passen la mà per la cara. Narbona ha obert un modern Museu Romà encarregat a l’arquitecte Norman Foster, amb pressupost de construcció de 50 milions d’euros. A la veïna ciutat de Nimes, fundada igualment pels romans, el nou Museu de la Romanitat (foto adjunta), amb pressupost de construcció de 59 milions, també

Consideració al peu dels fal.lus esculpits a la muralla d’Empúries

La fal.locràcia no està ben vista pel discurs ideològic actualment dominant, però no sempre ha estat així. La muralla romana d’Empúries presenta, esculpits sobre els seus carreus, dos grans fal.lus d’aquella època. Els arqueòlegs hi passen de puntetes, amb prou feines els miren de reüll. El primer fal.lus (foto adjunta) es troba a la dreta de l‘entrada central de la muralla. Mesura trenta-cinc centímetres d'un dinamisme muscular cisellat en visió frontal. L’altre, prop de l’entrada sud-occidental, el duplica gairebé de mida però la seva forma és menys definida. Els experts ho consideren una tradició itàlica sense més importància. Quan l’arqueòleg Martín Almagro va documentar les excavacions de postguerra a aquesta muralla romana, apuntava amb

Avui fa vint anys que Ernest Udina es va matar al Montblanc

Avui fa vint anys que el col.lega Ernest Udina es feia aquesta foto al cim del Montblanc. Hi va arribar sense deixar mai de fumar un cigarret rere l’altre. S’hi va fer unes fotos de felicitat que els amics conservem per gentilesa de la família. Pocs minuts després, al camí de baixada, una relliscada el va estimbar mortalment. Ernest Udina Abelló, el segon dels onze fills de Santiago Udina Martorell i Elvira Abelló Serra, va ser de jove un pioner de la incorporació a la lluita obrera, a continuació un periodista destacat com a corresponsal a París durant la transició democràtica, col.laborador del president Tarradellas i un dels seus primers biògrafs, director del Centre Internacional de Premsa de Barcelona i analista polític free lance. Era més coses encara, dintre d’una amalgama d’activitats entre les quals feia equilibris. La muntanya era una de les nombroses passions que practicava, malgrat el seu aire sovint tan circumspecte. Per commemorar els seixanta anys d’edat va voler fer el cim del Montblanc, el sostre del seu europeisme militant, entre d’altres militàncies. El Montblanc, als Alps francesos, exerceix una

Nuesa de les nostres intencions a la platja lliure de la Tamariua

Anem a la Tamariua els dies que ens llevem amb desig de platja lliure, primitiva, salvatge, sense més comoditats que les del prodigi natural. S’ha de caminar una mica amb el cabàs de les tovalloles a la mà, la mirada imantada per la proximitat irisada del mar i la glòria del cel tibant i pur que hi encaixa. És una platja tranquil.la perquè la majoria dels que hi van comparteixen el seu estat d’esperit recòndit, la consciència de l’excepció, el privilegi de la intimitat. No té sorra, com a molt una llenca escadussera de pedrigolet. Tota la resta són còdols, els més confortables del món per emmotllar-hi el cos i l’ànima. Es troba catalogada com a no tèxtil, però aquestes catalogacions fugen espontàniament de l’estricta

Arriba a les llibreries el meu nou llibre “Banyuls mon amour”

L’editorial Vibop, fundada per Montse Serra, acaba de publicar el meu nou llibre Banyuls mon amour que gira al voltant de tres coses alhora: el punt neuràlgic de l’antic pas de contrabandistes del Coll de Banyuls convertit en flamant carretera fronterera, l’anomenada de les vinyes verdes vora el mar d’aquell cantó immediat d’una ratlla oficial que no divideix tant com voldria i, finalment, l’atracció de l’obra de l’escultor banyulenc de projecció internacional Aristides Maillol. Fa temps que conec el camí del coll de Banyuls, el vaig descriure al meu llibre del 1984 El Pirineu, frontera i porta de Catalunya quan només era una pista de terra en mal estat. M’agrada portar-hi els amics per compartir la bellesa disponible, respirar el millor oxigen que es fabrica, passar les rutines pel túnel de rentat i omplir-nos els ulls d’horitzons selectes. No deixa de ser un dels passos més assentats del Pirineu mediterrani des dels ibers de la Via Heràclia, els grecs i els romans d’Empúries i potser els cartaginesos d’Aníbal. El pas del Coll de Banyuls pot semblar minúscul i apartat, per contra jo el veig com una proa exacta del meu món, un microcosmos que em fa violentament feliç. Li trobo un detallisme entendridor, l’elegància de la naturalitat, un salvatgisme mitigat, una eloqüència sense parauleria, una petitesa

Lluna plena vestida de gala al cim de Sa Perafita, a Cadaqués

L’altre dia vam decidir anar a contemplar la lluna plena a Sa Perafita, en ple territori de la Tramuntana Republik, proveïts amb el cava, la coca i la il.lusió astral del solstici d’estiu. Després de recórrer una part important dels 115 revolts que separen Cadaqués del món (malgrat trobar-se a només disset quilòmetres de Roses), vam arribar al cim marcat per la cruïlla de la carretera vella del Port de la Selva, l’inici de la baixada cap al nucli de Cadaqués i l’ombra esfèrica de la base militar del Pení. La lluna va acudir a la cita amb vestit de gala color maduixa, en pleniluni rodó. El deixant dels seus riells platejats damunt del prodigi de la badia de Cadaqués, tocada per la claredat letàrgica de la nit il.luminada i gronxant-se damunt la superfície arrissada

La cita sempre pendent de la megalomania a Sant Petersburg

Els nous rics del gegant energètic rus Gazprom han encarregat un gratacels de 150 pisos a Sant Petersburg, el segon més alt del planeta, dintre de la cursa a favor d’aquesta mena d’edificis impulsats per la pretensió grotesca de gratar el cel. Procuraré no prostrar-me davant del vedell d’or, ni tan sols mirar-lo si ho puc evitar. Recorreré com de costum la Perspectiva Nevski i, cansat de caminar, seuré a un banc de la Plaça de les Arts presidida per l'estàtua de l'escriptor Alexander Puixkin, un lloc recollit i pacífic per descansar de les colossalitats. Quan Vladimir Putin va passar de primer tinent d'alcalde de Sant Petersburg a president de

A Llançà, a l’ombra ufana de l’Arbre de la Llibertat

Els tentacles de la construcció turística s’han desplegat davant del mar de Llançà d’una manera estentòria, com salta a la vista des de qualsevol angle d’observació. Fa pocs dies encara s’hi van manifestar un centenar de persones contra la nova urbanització prevista a la pineda situada davant de la platja de la Farella, amb tres edificis de 63 habitatges, tres xalets i un hotel. Això no treu que el millor acostuma a trobar-se al costat del pitjor en aquest país tan triturat per la manca d’urbanitat de l’urbanisme. El nucli antic de Llançà, a segona línia del front de mar, disposa d’una de les places més agradables que es fan i es desfan. Es troba davant l’església parroquial, a un espai presidit per l’ufanós Arbre de la Llibertat. No podria expressar millor l’acollida

L’antic municipi de Sarrià no reclama pas la independència

El barri de Sarrià recorda enguany el centenari de la pèrdua de la seva independència municipal, aquella annexió a Barcelona que va passar de ser inicialment controvertida a assumida avui sense discussió. Qualsevol país i qualsevol ciutat s’han format a força de suprimir la independència del territori del costat i annexionar-lo. La qüestió és si els annexionats n’han tret una consciència de benefici o no. En cas negatiu, mantenen viu l'anhel de segregació. En cas afirmatiu, els antics municipis de Sants, les Corts, Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Horta i Sarrià se senten favorablement annexionats i dependents. La diferència entre els dos

Els grecs anomenaven ataràxia el vell somriure dels déus

Ahir vaig passar tot el matí sense fer res assegut a una cadira de balcó davant del mar. El fet em va procurar un plaer desconegut. No vaig intentar desxifrar-lo ni tampoc entendre què hi havia a entendre. Només vaig aferrar la sensació física, corporal, del plaer de no fer res assegut a una cadira de balcó davant del mar durant unes hores seguides. La situació va acabar per despertar-me un impuls de tendresa, em va allunyar dels dies ferits d’indiferència i em va conduir a l’estat d'absència de neguit que els vells grecs anomenaven ataràxia. L’escenari atresorava llums i aires diferents al llarg del pas de les hores, amb la l’arbitrarietat de la vida quan es mostra capaç d’alçar-se amb una puresa de to audaç, carregada de matisos i poc inclinada a lluites

Bunyol estrepitós: la Casa Rosa repintada de blanc a Calella de Palafrugell

L’elegant “passeig dels senyors” a la platja del Canadell de Calella de Palafrugell es veu separat del següent nucli de la localitat, a la platja de la Malaspina i el cèntric Port Bo, per la punta rocosa de Can Genís, a l’extremitat de la qual Josep Genís Pardas va construir el segle XIX l’emblemàtica casa que porta el seu nom, més coneguda com la Casa Rosa per l’estucat de les seves façanes. Des d’aleshores la Casa Rosa sempre havia estat d’un característic i atractiu color rosat. La Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat ha decidit que, arran de les obres de reforma per part del nou propietari, les façanes de la Casa Rosa havien

Troballa romana al Penedès: un país cobert de vinyes i d'esclaus

Al moment de cavar el terreny fa trenta anys per plantar la vinya de l’Heretat Laverna a Torrelles de Foix (Alt Penedès) ja s'hi van trobar indicis arqueològics romans. Ara la família propietària ha decidit associar-se amb la cooperativa d’arqueòlegs Arqueovitis i pagar de la seva butxaca l’excavació que ha fet aflorar les restes d’una vila romana del segle I, amb elements de l’antiga explotació vinícola en bon estat de conservació. No ho han considerat una nosa per a l’activitat actual, sinó un atractiu potencial de visitants. Una gran part de la Catalunya romana es dedicava al cotitzat producte d’exportació que era el vi. Les obres de l’estació del tren

El sumptuós nu escamotejat de la senyoreta Murphy

El museu Cognacq-Jay de París acaba d’obrir una exposició de pintura cortesana llicenciosa del segle XVIII francès i ha comès la indecència de mostrar només els peus, al cartell i a la portada del catàleg (foto adjunta), de l’incitador nu integral de boca terrosa ofert per la senyoreta Marie-Louise Murphy, retratada pel pintor François Boucher amb les natges en pompa. Es tracta d’una vella coneguda meva a qui he dedicat algunes indagacions. Malgrat no ser cap obra mestra del nu ni del retrat, el quadre destaca per la franquesa de la utilitat eròtica amb què va ser concebut com a imatge dels encants de la noia que la cort de Lluís XV volia convertir en una de les amants encarregades de distreure el rei. N’existeixen dues versions pintades pel mateix François Boucher el 1751 i el 1752, en idèntica postura sdraiata bocconi, com dirien en italià. A la primera Marie-Louise Murphy tenia setze anys i Lluís XV havia demanat que la pintessin per poder-se orientar sobre els atractius que li lloaven els seus subministradors en la matèria. La segona versió confirmava d’una manera encara més oberta els mèrits de la noia, convertida ja en fugaç amant del rei, el qual se’n va cansar aviat per recaure