21 de jul. 2022

Josep Pla i André Gide, dos retorns de Rússia molt escèptics

L’estiu del 1925 Pla va fer una estada periodística de sis setmanes a Rússia, de la qual va escriure quaranta articles al diari La Publicitat i el llibre Rússia (Notícies de la URSS. Una enquesta periodística), publicat per Edicions Diana a Barcelona el desembre d'aquell mateix any. Va centrar-se a relatar «el que veu la persona desapassionada que viatja per Rússia», com anunciava al pròleg. La primera edició de cinc mil exemplars es va esgotar i se’n van fer cinc reedicions més, xifres molt elevades en català, encara que no puguin comparar-se amb els cent cinquanta mil exemplars que vendria André Gide a França el 1936 del seu Retour de l’URSS. O potser sí que es poden comparar, en proporció al

19 de jul. 2022

Els incendis s’apaguen a l’hivern, alguns ho saben

Prop del Baixador de Vallvidrera em vaig aturar ahir sota una pancarta que proclamava “Els incendis s’apaguen a l’hivern”, penjada des del mes de febrer (foto adjunta) per les associacions de veïns de la serra de Collserola, amb més raó que un sant. Les autoritats responsables no els han fet gaire cas, com salta de nou a la vista dramàticament aquests dies. Qualsevol gestor públic sap que el principal combat contra els incendis d’estiu es lliura als despatxos a l’hivern, però pocs recorden les flames l’endemà o l’estiu següent, fins que reapareixen amb una regularitat inversament proporcional a la qualitat de gestió del territori. A Catalunya un 62% de la

18 de jul. 2022

La pau a mitges del sepulcre del papes Borja a Roma

Els papes són enterrats habitualment al Vaticà, però no els dos papes valencians de la família Borja, Calixt III i Alexandre VI, que van enfrontar el segle XV la caiguda de Constantinoble, el “descobriment” d’Amèrica i la llegenda negra (amb motiu o sense) d'intrusos en la jerarquia romana. Continuen enterrats a una capella lateral de l’església romana de la corona d’Aragó (i ara de la corona espanyola) a Via di Monserrato, com si encara hi purguessin la gosadia que van representar. No deixa de ser una anomalia, dintre d’una llarga història vaticana que hi està molt acostumada. A sota mateix del sepulcre dels dos papes Borja s’hi va habilitar el del rei Alfons XIII, mort a l’exili romà el 1941 (les restes van ser trasllades solemnement a l’Escorial el 1980). La novel.la històrica dels papes Borja és acolorida i frondosa, a més de real o de vegades sobrepintada. Potser la síntesi més aclaridora l’oferia el periodista Lluís Bonada a la ressenya del llibre De València a Roma. Cartes triades dels Borja, que va editar el 1998 l’estudiós Miquel Batllori a l’editorial Quaderns

15 de jul. 2022

“Sa carretera veia” de Calella de Palafrugell, el meu camí de Damasc

Quan arribo al volant del cotxe a la rotonda d’entrada a Palafrugell sóc incapaç d’agafar com tothom l’autovia que porta directa a Calella i Llafranc. Sempre em desvio per “sa carretera veia”, abans l’única i avui molt secundària. Una de les coses que em van ensenyar els vells calellencs era que les persones amb criteri anaven o venien de la vila per “sa carretera veia” com una elecció d’autenticitat, una fidelitat probablement inútil, una llibertat d’estil supèrflua però genuïna. Per a ells era una postura davant del temps. Els “veis” calellencs utilitzaven col.loquialment la parla salada i la “iodització” pròpia d’aquells que no tenen “paia a l’ui”, tot i que

14 de jul. 2022

El Motel Empordà de Figueres no suspèn res, al contrari

El diari digital Crónica Global publicava ahir una informació titulada “Suspende pagos Motel Empordà de Figueres” que per un moment va trasbalsar la meva llarga devoció per un dels establiments més consolidats del país. Això no obstant els titulars d’aquesta mena s’han d’examinar una mica més de prop, ni que sigui dintre dels límits de coneixement sobre l’estat de la butxaca de cadascú. D’entrada, el director Jaume Subirós em va dir que es tractava d’un concurs de creditors de continuïtat. Altres fonts jurídiques em van aclarir que la figura del concurs de creditors és anterior a la de suspensió de pagaments i serveix per protegir les empreses que tenen futur i passen per moments de manca de liquiditat. El jutge ha nomenat administrador

13 de jul. 2022

Motiu per embadalir-se a Roma sota una bandera espanyola

La molt catòlica corona espanyola era un dels principals aliats de la Santa Seu i va contribuir generosament a la reforma urbana barroca de Roma del segle XVII, escomesa pels papes com a símbol del seu prestigi. Això va fer que l’Estat espanyol sigui encara avui un important propietari immobiliari a la capital italiana. Entre les seves nombroses propietats destaca el Palazzo Spagna que dóna nom a la cèntrica Piazza Spagna, presidida per l’escalinata de Trinità dei Monti. Aturar-se sota la bandera del balcó i contemplar l’edifici representa una lliçó d’història de l’art i també d'història a seques. L’actual ambaixada espanyola davant la Santa Seu és un dels palaus barrocs destacats de la ciutat, aixecat a un punt afortunat, davant del qual el meu acompanyant i fotògraf Quim Curbet va saltar, sorprès: "Mira, la de l'estanc!". Se la considera la missió diplomàtica més antiga del món, oberta el 1480 pel rei Ferran el Catòlic. La remodelació del 1647 va ser obra del gran arquitecte i escultor Borromini. El seu rival Bernini hi té dos cotitzats bustos en marbre, que va esculpir als dinou anys. Velázquez va viure quatre anys entre aquestes parets i va pintar-hi La fragua de Vulcano. Giacomo Casanova hi va treballar

11 de jul. 2022

Les vergonyes amagades a l’exposició de Carracci al MNAC

El Prado i el MNAC van anunciar que presentarien en comú el 2017 una àmplia exposició del gran pintor italià del barroc Annibale Carracci, gràcies als frescos murals de l’artista que posseeixen totes dues institucions, procedents de la tristíssima peripècia de l’església romana de Santiago dels Espanyols en plena Piazza Navona. L’exposició, que no es va celebrar aleshores i ara acaba d’obrir al museu de Montjuïc, també hauria de servir per recordar la desídia que va portar a abandonar el temple de la corona de Castella a Roma i a l’apropiació de l’església de la corona aragonesa a la veïna Via di Monserrato. Era costum que cada país catòlic aixequés a Roma un temple cèntric com a

8 de jul. 2022

Torno a Empúries quan em sento pobre en bellesa o en història

Quan em sento pobre en bellesa o en història torno a Empúries, un nucli habitat des de molt abans de la nostra era. Sóc un mediterrani d'aquells que van ser colonitzats en primer lloc per altres mediterranis més avançats. A Empúries vam començar a fer-nos amb el món, a viure connectats en xarxa, a plantar cara i competir, a ser qui som, barrejats des d’aleshores com hereus distants d’aquells ibers, grecs, romans, visigots i potser alguns musulmans. Un jaciment arqueològic no és només una ruïna amb tiquet d’entrada, sinó el tou de tot allò que hem entès sobre la nostra història o que ens queda pendent d’entendre. Les ruïnes d’Empúries no m’han semblat mai mudes, sinó una energia que el vent remou per desafiar el jaciment oficial que fa capcinades

6 de jul. 2022

La mina de la mort i la vida del millor periodisme

En una mina de carbó del poble de l’Espà (Berguedà, al massís del Pedraforca, prop de Saldes i Gósol) hi van morir trenta-quatre miners en una explosió sobrevinguda el 10 d’abril del 1944, Dilluns de Pasqua. Continua sent l’accident més mortífer de la història de la mineria arreu d’Espanya. Si hi haguessin trobat la mort trenta-quatre aristòcrates, avui seria un fet històric. Només van ser trenta-quatre treballadors, de manera que el luctuós succés va quedar oblidat com un fatalitat entre tantes, banal, com qui diu estadística. Aquí és on intervé, vuitanta any després, el geni de l’autora Maria Favà per reconstruir l’episodi amb una vibració del tot actual i molts elements aleshores silenciats. El batec de la realitat, recuperada en el seus detalls i el seu context, s’encomana al lector al llarg d’un relat que no pot deixar de llegir fins al final. La nova col.lecció Periodismes de l’editorial Gavarres acaba d’estrenar-se amb la publicació d’aquest llibre La mina de la mort. No és cap novetat que la realitat supera tot sovint la ficció i, en aquest sentit, el millor periodisme de l’escola de Maria Favà s’equipara a armes iguals amb la millor literatura. El pròleg de Jaume Fabre se situa a la mateixa altura del text i proposa

4 de jul. 2022

Ingredient sentimental del gelat de vainilla al Rocambolesc gironí

Hi vaig sempre pel gelat de vainilla, malgrat totes les altres temptacions la botiga Rocambolesc de gelats per emportar, que el germà petit Jordi Roca del Celler de Can Roca i la seva dona Alejandra Rivas van obrir fa deu anys al carrer Santa Clara núm. 50 de Girona, al peu del cèntric pont de les Peixateries Velles. Hi vaig per aquest gelat en concret perquè ha recuperat amb esclat la noblesa d’una planta aromàtica que fins ara figurava entre les més edulcorades per la indústria. La vainilla s’ha convertit en un sabor genèric devaluat, sintètic, artificial, en franca caiguda de cotització, fins que aquesta gelateria li ha tornat la personalitat natural pròpia d’un dels sabors més evocadors de les delícies tropicals. La vainilla és una planta de la família de les orquídies, de conreu delicat, que abans provenia majoritàriament de Mèxic i avui de Madagascar, primer exportador mundial davant d’Indonèsia. A la gelateria Rocambolesc preparen el seu particular gelat de vainilla amb llet sencera, nata, sucre i vainilla natural en

2 de jul. 2022

L’escàndol creix: cap tren a partir d’ahir entre Cervera i Portbou

L’abandonament de la línia ferroviària de França ha arribat al límit, amb la confirmació per part de la companyia SNCF que a partir d’ahir cap tren francès dels que arriben a l’estació de Cervera de la Marenda no continua el trajecte com de costum fins a Portbou, per un litigi que oposa les companyies dels dos països. La SNCF ho atribueix "a la fi de les derogacions que Europa acordava a Espanya en matèria de noves obligacions reglamentàries". La RENFE no s’ha pronunciat de moment. Els usuaris dels trens arribats a Cervera tindran un autobús a la seva disposició per anar a Portbou i connectar amb la xarxa d'aquest cantó. La frontera que va protagonitzar el gran impacte de la connexió ferroviària internacional de passatgers i

1 de jul. 2022

Xavier Moret dedica ara un llibre de proximitat a l'illa de Mallorca

Xavier Moret és un dels escriptors de viatges més coneguts i ara acaba de dedicar un llibre de proximitat a l'illa de Mallorca, després dels altres que ha escrit sobre el Japó, Islàndia, Califòrnia, la Patagònia, Grècia, Armènia o el continent africà. Els viatges no sempre han de ser exòtics i alguns racons privilegiats es troben de vegades al costat de casa. El seu Mallorca, obert tot l’any (ed. Pòrtic) és un recorregut documentat i acompanyat per interlocutors locals ben triats, entre els quals Pep Mulet o Andreu Manresa. Sobre Mallorca se n’ha escrit molt i el treball de Moret té el mèrit afegit de l’actualitat sobre escenaris que han canviat sensiblement les últimes dècades. Cedeix poc espai a l’expansió literària personal, la capacitat d'adjetivació fulgurant de la mirada que dominava Josep Pla és un segell rar. Això no treu que Moret ofereix alguns morceaux de bravoure, alguns do de pit entre el cúmul d’informació. Tanca cada capítol amb una recepta contextualitzada de cuina mallorquina tradicional, per exemple la gloriosa Llengo amb

30 de juny 2022

Rodolfo Candelaria o els traumes callats de tota guerra

La meva generació no ha hagut de viure cap guerra en pròpia pell. En canvi ha pogut comprovar les seqüeles de per vida deixades en els antecessors immediats, ja sigui  per la Guerra Civil espanyola entre els familiars o per qualsevol altra entre amics estrangers. El pintor nord-americà Rodolfo Candelaria, instal.lat a Calella de Palafrugell des del 1958 gràcies a una beca d’ex combatent a la guerra de Corea, no va tornar mai del tot d’aquella conflagració, durant la qual va ser abatut a bord de l’avió de combat en què havia estat enrolat com a mecànic pel servei militar obligatori. Calella de Palafrugell va ser des d’aleshores el seu amagatall per intentar esborrar el record entre els últims pescadors que ho ignoraven quasi tot de la seva procedència i no feien preguntes incòmodes. A l’hora d’elaborar el llibre biogràfic El pintor i els pescadors de Calella de Palafrugell (Ed. Columna, 1991), vaig recórrer amb ell escenaris espanyols i europeus en què havia intentat residenciar-se després de les ferides, gràcies a les indemnitzacions abonades pel seu govern. Suposava que durant el viatge i les estades a

28 de juny 2022

La grandesa de Sant Pere de Rodes tanca puntual a les 19h30

Per fugir de la calor de la platja, ahir vaig pujar amb cotxe a mitja tarda fins Sant Pere de Rodes, un dels monuments romànics més importants del país, que resulta que tanca l’accés del públic a les 19h30 (a partir del 30 de setembre a les 17h). Em vaig extasiar malgrat tot amb la visió que ofereix mentre la tramuntana m’inflava la camisa amb perfum de llentiscle. L’elevada quantitat de diners públics que s’hi han invertit en la restauració de les últimes dècades no ha resolt la qüestió de l’ús actual d’aquesta mena de monuments. El flamant Palau de l’Abat havia de ser un centre d’estudis i continua buit. El restaurant deixa d’operar com a bar a partir de les dotze del migdia. La llista perfectament coneguda de les peces espoliades i

22 de juny 2022

La seducció sense resposta de la Venus de Milo al Louvre

L’any 1820 un pagès grec que cavava el seu terreny va trobar enterrada en dos trossos l’estàtua de la Venus de Milo a l’illa cíclada del mateix nom. L’any següent la peça, comprada amb permís de l’ocupant turc, ja s’exhibia al museu del Louvre i va passar a ser-ne una de les principals atraccions fins avui mateix. Esculpida en marbre blanc de Paros al voltant de l’any 100 aC per un artista desconegut, representa la deessa grega Afrodita (rebatejada Venus pels romans) en mida superior a la natural i amb una postura de lleugera torsió del cos que la convertiria en cànon de bellesa clàssica. Els restauradors del Louvre van decidir  no restituir-li els braços, però li van refer el nas trencat i els peus. Les dues úniques vegades que ha estat transportada fora

21 de juny 2022

L’home que gira l’esquena i passa també té somnis d’amor

Al costat del seu xicot, la noia proclama a la samarreta que ha tingut somnis d’amor. A segon pla de la foto algú li gira l’esquena i passa. En realitat la figura que gira l’esquena i passa s’ha fixat en la samarreta de la noia i ha somniat exactament el mateix que ella. A un moment o altre sempre tenim somnis d’amor, encara que no ho reconeguem a la samarreta i que s’encarnin o no. També és cert que la grandesa de l’amor pot encobrir el seu propi dolor. No hi ha res més gran que l’amor i segurament no hi ha res pitjor que l’amor desmentit, potinejat, traït amb una fredor que crema. Per això Virgili desbarra quan afirma "Omnia vincit Amor" a l'Ègloga X

16 de juny 2022

El sòcol de Spinoza a Amsterdam, per seure en diferents direccions

Davant de l’Ajuntament d’Amsterdam, molt a prop d’on munten cada dia les parades del Nieuwmarkt al voltant del canal de Zwanenburgwal, hi van erigir l’any 2008 el monument de l’escultor holandès Nicolas Dings al filòsof del segle XVII Baruch Spinoza, nascut a aquesta ciutat de família jueva expulsada d’Espanya pel fet de ser-ho. Ell va poder consolidar-se aquí com a filòsof de la tolerància. També ho és el seu modern monument, començant pel sòcol circular concebut com a banc de seure sense més requeriments. El personatge va tenir l’enteresa suficient per arribar a ser detestat en la mateixa mesura pels catòlics, els protestants i els jueus, abans de morir plàcidament als 44 anys. Només quedaven el ateus per valorar-lo. El fet d'haver estat maleït per immoral ha fomentat l'interès posterior per la seva obra. Friedrich Hegel va sentenciar un segle més tard que tot filòsof comença un dia sent spinozista. Albert Einsntein, al preguntar-li si creia en Déu, va contestar el 1921: “Crec en el Déu de Spinoza”. Jorge Luis Borges li va dedicar dos sonets, el 1964 i el 1977. Pel meu cantó, he utilitzat humilment el sòcol del seu monument per

14 de juny 2022

Les tulipes no arriben mai soles al parc floral del Keukenhof

L’arribada del bon temps genera un esclat vital sense comparació a una terra baixa que té la humitat enfonsada en el caràcter. Un milió de devots desfilem al parc floral més extens d’Europa, el Keukenhof, per presenciar el gran espectacle de la florida de set milions de bulbs (tulipes, jacints, narcisos) plantats cada any de forma diferent. La jardineria --la botànica urbanitzada— és un indicador subtil del grau de civilització i els holandesos han convertit les flors en una demostració de força, un desplegament de cultura, una altra exhibició del seu domini de la natura. La floricultura ocupa aquí el segon lloc del sector agrícola, amb el típic apartat de la bulbicultura. Als afores d’Amsterdam, el Wall Street de la flor tallada és la borsa mundial

10 de juny 2022

Elegia del color de Roma o el pas del temps com a mèrit

Un del noms més afortunats del nomenclàtor de Roma és aquesta Piazza delle Cinque Lune, situada a mig camí entre Navona i San Luigi dei Francesi. Es tracta d'un nom derivat de l’escut de les cinc llunes de la família Piccolomini que hi tenia el seu palazzo. Encara m’atrau més el teló de fons cromàtic de l’intonaco, l’ocre de l’estucat que revesteix les façanes del centre històric barroc. Més que una tècnica de revestiment, és un maquillatge que evoca la relació amb el bon gust i la saviesa d’exercir l’encant des de la primera impressió més aparent. El color de l’estucat de les façanes és a Roma un distintiu de la bellesa de la ciutat, tot i que algunes belleses es resisteixen a deixar-se escriure perquè el tracte que creuen merèixer volen que sigui més intencionat que no una tècnica de revestiment, ja es tracti de l’estucat o de la literatura. La gràcia de l’intonaco rau en l’envelliment al contacte amb l’aire per part d'una matèria que digereix la humitat i la llum, incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, una progressió cap a la plenitud. De vegades sembla d’un groc hepàtic, però més sovint és del color del sol, del pa, del rovell d’ou, de la pell de préssec o de la crema de Sant

9 de juny 2022

El Colosseu de Roma vist com a giratori de la història

Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem per uns dies a aquest centre històric. És l’única capital d’antigues civilitzacions que sobreviu en el mateix marc, que fa coexistir les ruïnes arqueològiques amb la moderna aglomeració urbana. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. El Colosseu és l’edifici de l’Antiguitat que manté una proporció més alta encara dreta i accessible. L’Avinguda dels Fòrums Imperials que hi desemboca va ser oberta sense miraments per Mussolini per obtenir l’efecte escenogràfic, amb el Colosseu al fons de la perspectiva i les ruïnes de l’imperi a cada banda. L'ús actual del