26 de juny 2015

Unes copes de malbec, per reveure la llum, la força i la franquesa dels Andes

Ahir vaig compartir una ampolla de vi negre malbec argentí i el sabor i l’aroma em van fer reveure amb una certa il.lusió la llum de la vinya privilegiada que creix al repeu dels Andes. La qualitat i la moda dels malbec argentins han portat a creure que el fruit d’aquest cep francès constitueix un invent i una especialitat d’aquell país austral. No és ben bé així, hi ha altres bons malbecs arreu del món, però l’Argentina representa la superfície plantada més gran del món d’aquesta varietat (30.000 hectàrees, sobretot a la província de Mendoza) i a mi el que m’emociona és associar-lo a la llum, la força i la franquesa de la serralada dels Andes que de tant en tant enyoro. La ciutat interior de Mendoza va ser fundada pels conquistadors espanyols el 1561 al
piemont fronterer amb Xile, a una regió àrida que els indis huarpes ja havien convertit en oasis agrícoles gràcies al sistema de regadiu après dels inques i als rius de desgel que davallen de la cordillera, en particular el riu Mendoza.
Els colonitzadors van dominar de manera expeditiva les comunitats indígenes i van imposar una reorientació productiva: cereals i farratge per a la ramaderia que exportaven a peu cap a Xile, vi i alcohol. La vinya no existia a Amèrica. Va ser portada pels espanyols, promoguda en primera instància pels capellans que la necessitaven per abastir-se de vi de missa i de passada enfortir la fe. 
Avui Mendoza és la setena província d’Argentina per extensió (148.827 km2) i la cinquena per població (1’7 milions de persones), a una distància de 1.200 km de Buenos Aires. Amb les províncies limítrofs de San Juan, San Luis i des del 1988 la Rioja argentina, formen la regió geogràfica i històrica del Cuyo, que en la llengua dels huarpes significava “terra sorrenca” o “país dels deserts”.
La vella expressió de trobar-se "entre San Juan y Mendoza" indica anar una mica entonat. També dóna nom a una cueca que es continua cantant (i ballant), popularitzada per Antonio Tormo, amb lletra d'Hernán Videla Flores i música de Carlos Montbrún Ocampo.
La vinya troba aquí les favorables condicions d’un clima continental semiàrid, amb 300 dies d’assolellament anual i un fecund humus pedregós per nodrir els vinyers d’altitud que s’enfilen a les envistes del massís andí. La muralla dels Andes domina a tots els efectes aquest “desert fecund”, barra el pas al clima humit del Pacífic i genera el zonda, el vent sec local. Els sobtats canvis de temperatura entre les capes atmosfèriques de diferent altitud provoquen la maledicció de les pedregades, contra la qual alguns vinyers de peu alt es protegeixen amb malles. 
Centenars de bodegues produeixen a la regió de Mendoza 220 milions de litres per any. Les dimensions concorden amb la immensitat del paisatge, amb les magnituds del Nou Món. L’Argentina és el vuitè país més extens del planeta. 
La xarxa de famílies espanyoles o mestisses va donar peu des de finals del segle XVII a l’oligarquia local, reforçada per la independència del 1816. L’arribada a Mendoza el 1850 de l’agrònom francès Michel Aimé Pouget introduiria varietats de ceps francesos com el malbec, el chardonnay (aquí anomenat pinot blanc), cabernet-sauvignon, merlot, syrah, l’espanyola tempranillo, la italiana bonarda. 
La construcció del ferrocarril el 1885 i l’inici de l’exportació internacional massiva de la producció argentina va forçar l’especialització: carn i cereals a les extenses províncies de la pampa humida, viticultura a gran escala a Mendoza. 
Les necessitats de mà d’obra van ser cobertes amb nova immigració espanyola, italiana i en menor mesura francesa. L’any 1910 el 77% dels propietaris de les principals bodegues de Mendoza eren estrangers (44% italians, 13,6% espanyols i 6% francesos). El minifundi van generar una classe mitjana rural diferenciada dels grans hisendats ramaders o cerealers de la pampa humida. 
El 1980 van escometre la reconversió neoliberal del model productiu. Consistia a arrencar les vinyes velles i plantar-ne de noves de peu alt, emparrades en espatllera, més exposades a l’assolellament, adaptades a les tècniques de control d’irrigació i de collita mecanitzada, alhora que es modernitzaven les instal.lacions dels cellers i els sistemes de comercialització. L’Argentina va començar a exportar vins de qualitat a escala considerable el 2000. El 2007 ja ho feia per valor de 600 milions de dòlars, amb forta tendència a l’alça. 
Nicolás Catena Zapata també va arrencar les vinyes velles de la finca de l’avi originari d’Itàlia. Va aplicar les tècniques californianes de la vall de Napa a les bodegues Catena d’Agrelo (Mendoza), inaugurades el 2001 i considerades entre les més modernes del món. L’edifici central adopta la forma d’una futurista piràmide maia, a l’ombra del cim més alt d’Amèrica, l’Aconcagua (6.900 metres). Es tracta d’un dels últims propietaris familiars d’una gran empresa vinícola, conjuntament amb Bianchi i els Arizu del celler Luigi Biosca. El 75 % de les empreses argentines de vins de qualitat es troben a mans estrangeres. 
Els ceps, les tècniques de vinificació i les xarxes comercials es van orientar a cap a l’exportació de qualitat a mercats d’alt poder adquisitiu, és a dir, vendre a menys compradors i cobrar-los més car. Una part important dels productors no va disposar dels mitjans per reconvertir-se, substituïts per nous inversors internacionals en aliança amb algunes empreses locals. Els vinaters petits o mitjans de la Federació de Cooperatives Vitivinícoles Argentines (Fecovita) van fer l’esforç de comprar el 1989 les instal.lacions de l’empresa estatal Bodegas y Viñedos Giol, centrada en el vi a granel, el qual continua sent majoritari en volum i en facturació, però menys rendible i de futur més incert. 
La desregulació o liberalització favorable als capitals estrangers de l’època del president Carlos Menem (1989-1999) afavoria la compra de terres i la inversió internacional directa. En deien “importació de béns de capital amb aranzel zero”. Va suposar una notable ampliació del vinyer de Mendoza, en particular a l’alt piemont del Valle del Uco, encara més després de la devaluació de la moneda argentina de l’any 2002. Flamants rengles de vinyes de collita mecanitzada van començar a conviure amb vinyes velles que es degraden per manca d’inversió. 
Comprar terra a l’Argentina per part dels capitals estrangers es va convertir en un negoci fàcil. Els autors del llibre Tierras S.A., crónicas de un país rematado, Andrés Kilpphan i Daniel Enz, ho resumeixen a la frase: “A Santiago del Estero i al Chaco l’hectàrea costa el que val una hamburguesa”. Afegeixen que amb l’equivalent del preu d’un pis a qualsevol ciutat europea es poden adquirir a la pampa fèrtil de la província de Buenos Aires 200 hectàrees, a Mendoza 20 hectàrees de vinyer, a Catamarca 33.000 hectàrees àrides per a ramaderia i oliveres, a la Patagònia 17.500 hectàrees de pastura. Un estudi de la Federació Agrària Argentina citat a aquest llibre apunta que el 10 % del territori del país es troba a mans de propietaris estrangers, els quals van poder comprar 1’7 milions d’hectàrees durant la dècada menemista. 
Un dels primers productors estrangers a aprofitar la ganga va ser Codorniu el 1999. Amb una inversió de 14 milions d’euros, va comprar 306 hectàrees a Agrelo (Mendoza) i va construir-hi la nova bodega Sèptima, de 4.500 metres quadrats edificats. Hi elabora el cava María de Codorniu i set marques de vi. Les tres quartes parts de la producció es destinen als Estats Units i Canadà, tot aprofitant la gran disparitat entre el dòlar i el peso. 
Freixenet s’hi va decidir el 2003, amb una inversió de 2 milions d’euros i la compra de 371 hectàrees a Tupungato (Mendoza), d’on procedeix la seva marca argentina de vi Viento Sur, també com a trampolí cap al mercat nord-americà. El 2001 hi van arribar els francesos, amb una inversió de 50 milions d’euros per comprar 850 hectàrees a la província de Mendoza i aixecar-hi el celler Monteviejo, de 5.000 metres quadrats. 
L’Argentina es va convertir en setè productor mundial de vi, més del 70% del qual produït a Mendoza. Del 2002 al 2008 el 80% de les finques vitivinícoles de la demarcació eren inferiors a 10 hectàrees, però les de més de 100 hectàrees van augmentar en un 28% durant aquell mateix període. La supervivència de les finques petites no es troba gens garantida en l’actual context, atès que el dinamisme inversor i la capacitat d’innovació es concentra als nous cellers impulsats per capitals frescos. 
Malgrat tot i malgrat tots, de tant en tant comparteixo un malbec argentí, el destapo lentament, l’oloro, el beso, el bec amb relativa moderació i, "entre San Juan y Mendoza", reveig la llum, la força i la franquesa dels Andes, que és del que es tracta. I la conversa, és clar.

0 comentaris:

Publica un comentari